Hi ha una sensació generalitzada que no hi ha noves òperes en el repertori i que sempre es representen els mateixos títols.  Que el públic amant de la lírica només vol veure repetidament traviates, carmens i don giovannis. I si és a la manera tradicional, millor que millor. 

La veritat és que –en la meva experiència– això no és ben bé així: l’òpera és un dels espectacles més complets que existeixen, el públic avesat és molt exigent i coneix molt bé les obres. I el que volen és veure bones propostes. Clàssiques o modernes. Però ben treballades i coherents. 

I sí que apareixen noves obres en el repertori. Tot i que això és difícil. És cert que els nous títols de vegades no interessen tant als espectadors i els teatres són prudents a l’hora de programar-los. 

Tanmateix, darrerament hem pogut assistir a estrenes mundials que han estat molt interessants. Històries contemporànies explicades amb llenguatge operístic. 

Dos dels títols que han tingut més repercussió tenen Joyce Didonato com a protagonista. Dues noves incorporacions al repertori: Pena de mort, de Jake Heggie i llibret del famós dramaturg Terrence McNally, i The Hours, de Kevin Puts, amb llibret de Greg Pierce.
 
Totes dues històries tenen al darrere novel·les i pel·lícules que han fet que en coneguem bastant bé els arguments. I això ha ajudat en el seu èxit operístic. 

També hi ha contribuït el fet que personalitats tan potents com Renée Fleming o la mateixa Joyce Didonato hi donessin suport. 

Són històries molt potents que han connectat especialment amb els espectadors, sigui en format escrit, fílmic o cantat. 

Sempre he trobat un misteri el que fa que una història o un artista connecti d’aquesta manera tan profunda amb els espectadors o els lectors. Un autèntic misteri. Suposo que aquesta és la gràcia. Que no en sabem el perquè. Només ho sabem reconèixer quan ho veiem. 

Joyce Didonato té aquesta qualitat de connexió immediata amb el públic. Vaig tenir l’oportunitat de treballar per primera vegada amb ella a Houston en una producció de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. I de seguida vaig ser conscient de la llum tan especial que desprèn. A una tècnica vocal insuperable s’hi afegeix un fraseig extraordinari i un poder de comunicació increïble. 

Recordo la primera vegada que li vaig sentir cantar el rondó final d’aquesta òpera. Ella comentava que era difícil sobretot perquè arriba al final de l’òpera, quan fa ja dues hores que cantes i estàs cansada. I a més és el que tothom està esperant i desitjant escoltar. I jo, veient-la entre caixes, vaig pensar que no semblava pas que li fos tan difícil. 

Vaig tenir la sensació de viure un moment històric que confio que repetirem el proper 2 de març a l’Auditori Nacional d’Andorra. 

Un autèntic privilegi poder gaudir de la Didonato en un espai íntim com l’Auditori, que ens permetrà veure-la de tan a prop. Els recomano que no se la deixin perdre. 

No per la seva fama, no pels tres Grammy que ha aconseguit amb els seus darrers enregistraments. No, no pas per tot això, sinó pel poder de comunicació i de connexió que té amb l’espectador. 

Quan l’escoltes i la mires tens la sensació que està allà cantant per a tu. Directament al teu cor. I això és un autèntic regal. Com ella mateixa deia en una entrevista “al públic te l’has de guanyar cada nit. No s’aplaudeix la reputació o una estrella. Ho has de donar tot perquè no sigui una nit mediocre”. I ella ho dona. Podrem comprovar-ho el dia 2. Una primera visita que esperem que no sigui l’última.