Noves llegendes de Meritxell

Jorge Luis Borges era famós per escriure resums de novel·les i d’obres potencialment voluminoses. No resums de novel·les d’altri sinó trames que a ell li feia mandra desenvolupar o que creia que no necessitaven desenvolupament en format enciclopèdic. Tenia tirada per allò microscòpic, per la floritura al marge que acaba per convertir-se en un cosmos: la imatge precisa, el vers exacte, la síl·laba necessària, l’epítet memorable, la breu citació aliena que estalvia pàgines pròpies, l’aforisme. A Borges l’encanten els quaderns de notes de Hawthorne en què l’autor nord-americà es proposa a si mateix materials dispersos que podrien convertir-se en relats o novel·les. I el que més li agrada a Borges és que aquests apunts quedin precisament en plans. Si avui he pensat en Borges és perquè he decidit fer com ell i com Hawthorne. Salvant, com se sol dir, les insalvables distàncies que ens separen: us explicaré uns plans que tinc per a una novel·la en què s’explicarà el possible destí de la talla romànica de la Verge de Meritxell (la que es creu que va rostir-se la fatídica posobra de la diada nacional de 1972) i que inclou alhora l’anàlisi de diverses llegendes literàries que hi estan vinculades. La idea sorgiria dels detalls que un dia em va explicar Sergi Mas de viva veu tot parlant d’Èrik el Belga. A veure: és cosa ben sabuda que en l’incendi de l’antic santuari i posterior desaparició de la talla hi ha alguna cosa que fa ferum de socarrim (disculpeu-me l’acudit). És sobre la possibilitat que l’incendi no fos sinó una cortina de fum (ehem!) per robar la talla per encàrrec que Albert Villaró va erigir una interessantíssima ficció a Blau de Prússia. Sospito que la idea inicial de Villaró devia sorgir de manifestacions fetes per Mas: que quan va anar a inspeccionar l’incendi in situ no va trobar-ne ni els claus de forja ni cap resta cremada (com sí que va ser el cas amb les romanalles de la talla gòtica de la Verge del Roser, rescatades per ell d’entre les cendres). Més interessant encara, però, és que a la seva darrera obra, La bíblia andorrana, Villaró fa un acte fantàstic de revisionisme literari i reescriu les seves pròpies hipòtesis respecte de Blau de Prússia, aportant noves dades i punts de vista. A més, hi ha el magnífic relat Cendres, d’Albert Ginestà (diria que encara inèdit). I també la versió del tema feta per Iñaki Rubio a Talla, que em consta que erigeix a partir de detalls que jo li confio de la meva conversa amb Mas: sobre Julio Muñoz Ramonet, la casual trobada en falta de moltes de les obres més rellevants del seu llegat i la possibilitat que la talla sigui una d’aquestes peces perdudes.