‘A nudist in tiny Andorra’

Ara fa uns dies, el totpoderós Grup Zeta va decidir tancar la revista Interviú després de 42 anys d’actualitat política, reportatges d’investigació i portades de dones despullades, que tanta fama li van proporcionar. Tot sembla indicar que l’americana Playboy, concebuda com a revista d’entreteniment per a adults, i saturada també de dones mostrant els seus atributs, seguirà el seu camí.

Als EUA trobem publicacions anteriors que exaltaven el nudisme com a forma de vida. L’encarregada de publicar-ne la majoria va ser l’organització naturista American Association for a Nude Recreation, creada el 1931 i dedicada a la lluita per l’acceptació d’aquesta pràctica.

Els primers exemplars naixien sota el títol de Sunshine and Health, a principis dels anys 40 del segle XX i, com era d’esperar, van patir nombroses persecucions per part de les autoritats. L’Enciclopèdia de la censura (Jonathon Green, 1990) parla de dos dels casos més destacats.

L’any 1948 l’estat d’Ohio denunciava un llibreter de Cincinnati per vendre productes obscens i lascius. El seu propietari, de nom Lerner, es defensà tot al·legant que les imatges de cossos nus eren un bé de Déu. Quatre anys més tard, a Nova York, el comissionat encarregat de donar les llicències per a la distribució de publicacions amenaçà l’associació amb retirar la seva llicència si continuaven en la mateixa línia.

La veritat és que, tot i el pretext del nudisme com a forma de vida, el nombre de revistes distribuïdes per aquesta associació era important, i amb títols tan suggerents com Hollywood Girls of the Month i Hollywood Models of the Month, entre d’altres.

Tot i l’assetjament per part d’algunes autoritats, Sunshine and Health tirà endavant, no sense algunes dificultats a què varen fer front amb freqüents canvis de títol, com a maniobra de distracció. El cas és que passar desapercebuts era difícil, donat que figures mundialment famoses com Bettie Page, Jayne Mansfield, Diane Webber o June Wilkinson ocupaven bona part de les seves portades.

Durant l’agost del 1952, un senyor anomenat Hugh Simpson decidí visitar Andorra, acompanyat d’un grup d’amics i la seva dona, per gaudir d’un petit país, ideal per a la pràctica del nudisme. Servidora no pot fer res més que demanar-se si realment aquest home era conscient del poder del bisbat a les nostres contrades, i constato amb estupefacció que sí, que Hugh ho sabia.

I vet aquí que els nostres visitants decidiren gaudir de la natura: es vestiren –sortosament– per agafar un clípol que els havia de portar a Canillo, i des d’allà pujar caminant fins a arribar al Coll d’Ordino. Ara ja despullats.

En arribar a una destinació incerta –s’havien perdut pel camí– varen fer un pícnic i varen gaudir d’una tempesta d’estiu sota els arbres, agraïts d’haver guardat la seva roba a la motxilla, sana i estàlvia.

Tot i que l’article continua revelant les peripècies del grup, hi ha una cosa que crida poderosament l’atenció: les fotografies que il·lustren el reportatge. Estàvem equivocats: l’art dels retocs gràfics no va néixer amb Photoshop. Jutgin vostès mateixos.