Què empeny homes cultes, civilitzats, amb una família amb qui es relacionen de manera amorosa i entranyable a casa seva, a ordenar, practicar o a acceptar les formes de mal més horrible i cruel cap a altres éssers humans? Com poden suportar-ho i mantenir-ho en el temps? Com poden justificar-ho, acceptar-ho? Com poden dormir? Com poden mantenir-ho en silenci o com poden tolerar-ho? Nuremberg, la pel·lícula de James Vanderbilt basada en la novel·la històrica El nazi y el psiquiatra, de Jack El-Hai, només traduïda al castellà i esgotada actualment, intenta donar resposta a aquestes preguntes i les trasllada als espectadors.
Un psiquiatre de l’exèrcit dels EUA, Douglas Kelley, interpretat per Rami Malek, rep l’encàrrec d’analitzar la salut mental dels caps nazis que esperen el judici de Nuremberg i evitar que se suïcidin a la presó. Aquest objectiu porta Kelley a conversar amb ells, especialment amb el número dos de Hitler, Hermann Göring, interpretat per Rusell Crowe (Gladiator, s’ha fet molt gran, molt, com tots és clar). El psiquiatre vol entendre quina és la psicologia del mal, què porta aquests éssers humans a practicar i acceptar la crueltat suprema dels camps de concentració nazis i de la Solució Final.
Vanderbilt crea una pel·lícula brillant, evidentment dura, amb imatges reals dels camps que es van projectar al judici de Nuremberg, i intensa, que manté l’espectador clavat a la butaca. Aquesta és una història de narcisisme, de bogeria pel poder, de deshumanització de les víctimes, de violència i de molts silencis. L’últim cop de puny als morros arriba al final, amb la conclusió i l’avís sobre el retorn del feixisme que fa el psiquiatre Kelley, que connecta amb l’actualitat més actual i que fa recomanable veure aquesta pel·lícula per sortir del nostre sofà mental.
Nuremberg no parla només del passat. Queda clar quan llegim que Ezio Gavazzeni està a punt de publicar un llibre d’investigació sobre el turisme de guerra, que va portar europeus a anar com a franctiradors a Sarajevo pagant una bona quantitat, uns safaris de guerra que diu que també es fan a Ucraïna. Homes rics que paguen per matar desconeguts, com en un videojoc. Diu que s’ha passat de la banalitat del mal d’Arendt a la “indiferència del mal”.
Vaig a pensar-hi més. Ho faré després d’escoltar la interessant tertúlia a la ràdio sobre les amenaces de Trump a l’Iran, un règim teocràtic i dictatorial, amb tot d’anàlisis compromeses i intel·ligents. Ara s’acaba, i just a continuació, sense ni un anunci al mig, comença la tertúlia prèvia al Barça-Madrid, final de la Supercopa d’Espanya, que es juga a l’estadi King Abdullah a l’Aràbia Saudita, aquesta democràcia laica i respectuosa amb els drets humans. Els enviats especials es queixen que l’aire condicionat està massa fort, sobretot a l’hotel.
