Obertura de l’Armari de la Solana

L’1 de juny passat es va celebrar al Santuari de Meritxell un acte especial i simbòlic entre els dos comuns veïns de Canillo i Encamp. La presència de les autoritats del país va ser notable, ja que l’acte s’ho valia. Per explicar el motiu d’aquest dia assenyalat hem de fer un llarg viatge en el temps i qui millor per transportar-nos al passat i deixar constància de l’herència dels nostres avantpassats que Robert Lizarte, historiador i coordinador de Patrimoni Cultural, Museus i Tradicions del Comú d’Encamp. 
Al segle XIII van començar els conflictes per les terres de la Solana, situada entre Andorra  i França. El litigi entre els dos països va durar prop de 400 anys, fins que el 1777 un tribunal francès va reconèixer com a territori andorrà la zona de la Solana, que delimita amb les dues parròquies i amb l’Hospitalet-près-l’Andorre. Finalitzat el litigi, les autoritats andorranes van decidir guardar els documents en un armari compartit dins del Santuari de Meritxell, ja que era un punt de trobada entre les dues parròquies. Els terrenys de la Solana pertanyen de manera indivisa als dos comuns i han estat sempre òptims per a la pastura. De fet, encara avui s’arrenden per a la peixena per un import anual simbòlic de 387 euros, el qual cobra cada Comú.
Temps enrere, l’armari estava a l’església antiga de Meritxell: hi havia l’armari de la Solana i el de Concòrdia. Els consellers de Canillo i Encamp van demanar posar-lo a la sala del Consell del Santuari (desconeguda per a molts), on cada 8 de setembre es realitzava una sessió del Consell abans de la missa. La tradició es va dur a terme des del 1976 fins al 1992. Amb l’aprovació de la Constitució, l’acte es va deixar de celebrar. 
Actualment, els comuns de Canillo i Encamp segueixen la tradició i custodien les claus de l’armari (té dos panys), de manera que l’arxiu amb la documentació original, que data entre el 1304 i el 1835, no es pot obrir sense la presència dels dos comuns. 
Un cop més, aquest acte ens porta a recordar la importància de les tradicions en la nostra història, de les nostres arrels. Malgrat que feia 36 anys que no s’obria l’armari i, per tant, que no es feia l’acte, hem de valorar la sensibilitat dels dos comuns per fer conèixer aquest petit tros de la història andorrana. Una història que, en el fons, no ha canviat i que per molts anys perduri. 
Però sí que és una història que s’ha adaptat als nous temps. Del llibre d’actes de 1978, amb la documentació original, hem passat als microfilms que als anys 80 es van realitzar des de l’Arxiu Nacional i que ara s’han actualitzat amb una còpia digital, després de la restauració de tota la documentació. Uns documents que estaran ben guardats als respectius comuns, a l’Arxiu Nacional i també a casa Joan Antoni d’Encamp. 
El motiu del perquè aquesta casa pairal custòdia dita documentació és pel fet que al segle XVIII va pagar-la comuns. Tant el Consell com els comuns es van quedar sense un ral i Guillem Moles, que era síndic general i propietari de bestiar, va agafar la iniciativa i va continuar endavant, batallant per no deixar-ho perdre. 
Voldria explicar una curiositat amb relació a la Solana. El Robert ens va explicar que el seu topònim vaca morta significa que, quan es considerava que el veí havia envaït el teu terreny perquè els animals peixessin, se segrestava tot el ramat. Per donar avís de l’acció, agafaven un animal i el degollaven. Era una acció de pertinença, de donar a conèixer el territori de cadascú.
I per acabar, vull recalcar la voluntat dels comuns d’Encamp i de Canillo, conjuntament amb la Sindicatura, d’organitzar un acte de divulgació sobre aquest fet històric de la Solana, que ens remunta al segle XVIII i que encara avui és present en el dia a dia comunal. Per molts anys en puguem gaudir i celebrar.