“Us asseguro que algú se’n recordarà de nosaltres en el futur”.

Aquesta cita obre Las olvidadas, d’Ángeles Caso. El llibre és un inventari de dones creadores al llarg de la història. O, més concretament, al llarg del període cronològic, tan aparentment desèrtic en qüestió de noms propis femenins, que va del segle XII fins al XVII. L’autora explica els entrebancs amb què es trobaven les artistes i autores per, ja no només crear, sinó significar-se. D’una banda, les dones “gairebé no van escriure, pintar o composar música perquè els homes –que establien per descomptat les normes– no s’ho permetien”; i, de l’altra, perquè els erudits i pensadors del moment no es cansaven d’assenyalar la (mai científicament contrastada) incapacitat intel·lectual de la dona per encarar cap activitat fora de l’espectre domèstic.

“L’única raó per la qual la presència de les dones en qualsevol dels camps de la creació ha estat moltíssim menor que la dels homes és la mateixa per la qual la presència de les dones ha estat moltíssim menor que la dels homes en qualsevol altra activitat pública, prestigiosa i capaç de proporcionar diners: l’opressió masculina”.

Estic d’acord que la paraula opressió no llueix gens maca. Si n’hi ha una altra que defineixi millor aquesta circumstància, estic disposada a canviar-la. Però no em vull perdre en matisos semàntics o retòrics. Perquè com Virginia Woolf descriu a Una habitació pròpia, totes aquelles opinions tan desafortunades contra les dones ara ens farien riure si no fos perquè “un dia van arrencar llàgrimes” a moltes de les nostres àvies i “que van plorar fins a saciar-se”.

Per sort, a Las olvidadas s’hi recullen els noms de moltes pioneres que se’n van sortir. Moltes més de les que la desmemòria històrica s’ha encarregat d’invisibilitzar i silenciar. No ha estat fins fa poques dècades que els estudis han començat a revelar que “el nombre de pintores, escultores, dramaturgues, poetesses, assagistes, novel·listes o compositores que han existit en la història ha estat molt més gran del que ens havien explicat. I molt més important per la qualitat del seu treball”.

Que no restin mai més a l’ombra els noms de Hildegarda de Bingen, de Cristina de Pisan, de Lucrezia Cornaro Piscopia, Sofonisba Anguissola i Isabel de Valois, Juana de Contreras, Luisa Roldá o Artemisia Gentileschi, entre moltes altres. I que no brollin més llàgrimes dels ulls de les nostres àvies. No és de justícia que hagin hagut de passar tres mil anys perquè, com recorda Caso, “la frase de Safo de Lesbos a les seves companyes poetes s’hagi convertit en realitat”.

Us recordem ara.