“L’acord d’associació que s’està negociant amb la Unió Europea pot afectar la capacitat d’exigir el català per renovar els permisos de residència”, es queixaven des d’una associació de defensa de la llengua del país. Consultada la Meritxell, la intel·ligència artificial per resoldre dubtes al tomb de l’acord amb la UE, es confirma: “segons la normativa europea sobre la lliure circulació de persones i el dret d’establiment, no es poden exigir requisits als ciutadans comunitaris que no s’exigeixin als nacionals andorrans. Això significa que l’exigència del català per a la renovació del permís de residència podria no ser aplicable als ciutadans comunitaris. No obstant això, aquesta exigència es podria mantenir per als residents no comunitaris. A més, les empreses podrien exigir el coneixement del català com a requisit necessari per a determinades activitats professionals, sempre que es pugui justificar”.
Veient tot plegat penso que valdria més oblidar-nos del català, i ens passéssim tots a l’anglès, vist el consens que hi ha en utilitzar-lo com a llengua comuna internacional. Oblidem-nos també del castellà, el francès, el portuguès o qualsevol altra, però. Perquè si Andorra no pot exigir que els qui visquin al seu territori parlin la seva llengua oficial, tampoc ho ha de poder fer cap altre país europeu. I mentre a ningú li passa pel cap que es pugui anar a viure a França i no saber francès, o com a mínim plantejar-se aprendre’l (i val això per a tots els països i les seves llengües oficials) a Andorra sí que es planteja la possibilitat de venir i ni tan sols aprendre a dir “bon dia” i “bona tarda”.
I el més absurd és que es plantegi que no es pugui exigir res als de fora que no s’exigeixi als nacionals, ja que a ningú se li pot ocórrer exigir a un francès que sàpiga francès (o a qualsevol altre nacional la seva llengua), perquè se li pressuposa. I el mateix hauria de ser amb un andorrà i el català.
