Andorra fa anys que està immersa en un procés d’internacionalització de la seva economia. Segurament ens podríem remuntar unes quantes dècades enrere per trobar els primers passos en aquesta direcció que ha estat inequívoca, per bé que a uns ritmes desiguals, des de la signatura de l’acord duaner amb l’aleshores Comunitat Econòmica Europea el 1990.

Diversos acords i processos d’obertura s’han succeït aquests 30 anys i Andorra ha experimentat i experimenta una doble pulsió contraposada entre obertura i proteccionisme. No és res que no s’hagi viscut en cap altre país immers en processos similars; i aquesta pulsió doble presidirà el posicionament al tomb de l’acord d’associació amb la Unió Europea.

Reconciliar plenament aquestes dues pulsions potser és una quimera, però es pot trobar cert consens si determinem –primer– què volem obrir i què volem protegir.

L’objecte de l’obertura és el mercat: obrir el mercat propi per tenir accés a un mercat molt més ampli. Ara bé, la gran diferència de magnituds entre els mercats andorrà i europeu fa que la lògica de l’obertura pugui tenir algunes disfuncions no presents en el cas de països més grans: en una lògica de mercat únic, una empresa d’un país part d’aquest mercat no necessita establir una seu permanent en un altre país per poder-hi operar. No ho necessita, però ¿quantes empreses franceses que tenen una presència significativa al mercat espanyol no tenen una seu permanent a Espanya? Ben poques, perquè les dimensions del mercat espanyol fan que aquesta seu permanent sigui rendible.

En el cas d’Andorra aquesta rendibilitat no estaria tan clara i, de fet, el més rendible per a moltes empreses europees seria operar temporalment al país, atretes per quantioses inversions públiques o per algun negoci puntual, quedar-se part del mercat, fagocitar part del teixit productiu i desaparèixer sense haver generat riquesa ni llocs de treball estables.

La CEA ha defensat sempre que qualsevol empresa establerta al país, amb independència que el seu capital sigui andorrà o estranger, tingui la consideració d’empresa andorrana; i no hi ha cap problema amb què una empresa recentment establerta desplaci empreses establertes fa molts més anys; són les normes de la competència. El que seria preocupant és que es destruís el teixit productiu existent sense reemplaçar-lo per un altre teixit.

L’equilibri que cal aconseguir és fer compatible la necessitat de protegir el teixit productiu amb la lògica de l’obertura del mercat. I no és una qüestió que depengui exclusivament de les negociacions a Brussel·les, sinó que bona part de la feina s’ha de fer a casa.

Es poden buscar períodes transitoris i aplicacions graduals, però a llarg termini pretendre que la creació d’una empresa a Andorra sigui condició general per operar al mercat andorrà és incompatible amb la lògica de l’obertura.

En canvi, hi ha tota una sèrie de mecanismes complementaris, perfectament compatibles amb les regles del mercat interior i posats en pràctica per països fundadors de la UE, que poden servir a la finalitat de protegir el teixit productiu: des de la sostenibilitat fins a la inclusió social, hi ha tot un ventall d’àmbits en els quals es poden crear requisits exigibles a les empreses per poder operar a Andorra.

Requisits que complirien una doble funció. En primer lloc, garantir que les empreses, andorranes i foranes, són socialment responsables; i en segon
lloc, assegurar que les empreses foranes que aposten per Andorra estan fent una aposta a llarg termini.

Els últims anys hem vist proliferar figures com la xarxa d’empreses inclusives, un guardó a les bones pràctiques d’igualtat de gènere al si de l’empresa i diversos labels d’eficiència i de sostenibilitat que aniran a més els pròxims anys. Aquesta seria una bona base per començar a construir aquestes condicions necessàries per operar al mercat andorrà i que permetrien una petita quadratura del cercle: obrir el mercat, protegir el teixit productiu i maximitzar l’impacte positiu d’aquest teixit en el conjunt de la societat.