El nivell de violència a tot arreu és tan elevat que una no sap on mirar.

Escoltava aquesta setmana una companya queixant-se que des de fa unes setmanes mirar els  telenotícies, escoltar les ràdios o llegir la premsa diària donava angoixa per l’omnipresència d’un relat mundial de calamitats, desastres, guerres i violències.

És cert que ara tenim present el nou brot de violència al Pròxim Orient amb els ferotges atacs de Hamàs a Israel, fet que es va coincidir amb un terratrèmol a l’Afganistan que es va emportar una majoria de dones i nenes que estaven a l’interior de les seves cases. Encara sentim el rum-rum de la guerra a Ucraïna i està molt fresc en les nostres retines el malson del terratrèmol al Marroc. I és que, a més, la revolta de les dones a l’Iran per treure’s el vel i ser lliures de codis de vestimenta imposats pels mul·làs segueix més viva que mai, malgrat una repressió implacable i punitiva de les autoritats iranianes. Aquí quasi no en sabem res. Potser pel silenci dels grans mitjans de comunicació, que ajuda a l’oblit.

Res, que les bones notícies o les notícies felices escassegen. La violència amb les guerres o els conflictes armats i els estralls causats per fenòmens naturals són tan habituals que hi restem importància. Ens indignem, els compadim, patim i tenim empatia amb aquells i aquelles que viuen una situació de desempar i de dolor. Però dit efecte dura poc. De seguida que els mitjans de comunicació no ho posen al centre, passem a una altra cosa. La memòria col·lectiva ho dilueix tot. És com si les nostres societats tinguessin una capacitat immensa a la resiliència. Com si la solidaritat i l’empatia pels i per a les que pateixen les males notícies anés de la mà d’aquells mitjans que pauten com relatar les històries, com posar-hi el focus i la durada d’aquestes. 

L’escriptor Paul Valéry deia a principis del segle XX: “La guerra és un lloc on els joves no es coneixen i no s’odien, es maten a partir de decisions preses per vells que es coneixen i s’odien, però que no es maten.” Un segle després, aquesta reflexió segueix malauradament vigent.

I és que avui en dia és tal la violència arreu del món que una no sap on mirar. Els tiroteigs als EUA han batut rècords aquest 2023 que encara no s’ha acabat, amb més de 406 tirotejos en massa arreu del país, com tampoc les situacions de Far West en algunes ciutats franceses com Marsella, on des de principis del 2023 i fins al 29 de setembre han mort 42 persones pels tirotejos d’ajustaments de comptes lligats al tràfic d’estupefaents. A Espanya, unes 85 dones han estat víctimes mortals de la violència masclista des de l’inici del 2023 fins a data d’avui. Són fets que ens conten i que ens indignen, però és tanta la violència en aquest món que al final, com deia abans, la nostra capacitat de resiliència fa que aquestes tragèdies que haurien de ser excepcionals passin a ser normals. Indignant-nos a l’instant, i girant pàgina després. I si afegim com el Planeta manifesta ostentosament, amb terratrèmols, esllavissades mortals, tifons, huracans, erupcions volcàniques, tsunamis, pluges torrencials o inundacions devastadores el seu enuig, aleshores ens adonem que no solament ens malmetem com a societats humanes, sinó que destrossem amb tots els nostres excessos la Terra. I des del sofà, quan no ens afecta directíssimament ho observem i ho comentem. 

Somniar en un món sense violència, on l’entesa dels humans i de les nostres societats fossi el centre neuràlgic de la nostra existència, sembla ara per ara una utopia. Parlar de pau no està de moda, quan és vital per a la nostra pervivència. Alhora, per fer front a aquesta sensació cataclísmica que vivim només ens queda prendre’ns en serio que cuidar el planeta és una necessitat imperiosa i que el canvi climàtic és una realitat que cal frenar.
Però, si el món fos un paradís, els mitjans de comunicació vendrien igual les notícies?