“Cascú se sap lo seu.” La frase ressona entre les converses d’un restaurant de menú de barri en un cap de setmana de canvi a les més altes instàncies del que se suposa que és el poder planetari. Davant d’una amanida amb gust de gamba penso, doncs, en els meus maldecaps, els propis, els que no són de feina i brindo pel món i tot el que l’envolta. Trobo les explicacions del que passa en els mots dels altres, vius i morts. Els que em fan i m’han fet de mestres, no per voluntat seva, sinó per decisió meva. Veig amb tristor com desapareixen, com ja no podran guiar-me en aquesta vall de llàgrimes. El darrer que se n’ha anat em va ensenyar a mirar d’una altra manera, i de quina manera. Com que no dec arribar ni a ser minoritari, i a més dec estar minoritzat, no em sorprèn que no se’n parli. John Berger, gràcies, brindo pels teus ulls. En canvi, per molt lloat i llorejat que hagi pogut estar en aquest món de vanitats, no he estat mai d’acord amb els que proposen que per descriure el que ens envolta com a éssers humans, per molt que canviï, cada mitja generació hagi d’inventar-se paraules que no volen dir res més que el que ja deien les que hi havia, però que estaven monopolitzades per les estructures de poder d’aleshores. Només per això, pel gust de manar, els que venen després en volen unes altres per descriure la realitat amb la intenció de fer canviar el poder cap a un altre costat, el seu. Res més. Tenint en compte aquesta premissa històrica que m’acabo de treure d’una màniga ben ampla, el meu padrí ja hauria d’haver estat líquid, i ben líquid, perquè quan la terra no acompanyava pas les expectatives familiars, s’hi adaptava i tirava per una altra banda, fins que anys després hi tornava. No la forçava, ni la cremava, ni la venia, ni en malparlava, ni la transformava, ni la drogava. Era això ser líquid, em pregunto. No em cardis. No em cardeu, que em pixo de riure. Davant la falta de mestres, senyal inequívoc que qui us escriu també està arribant a la seva obsolescència particular sempre que un accident no ho acceleri tot i hi posi fi com aquell que aixeca el dit polze i fa ballar els criats que volen enriquir-se, la humanitat –en aquest cas un servidor– recorre a la selecció natural de les eleccions afectives, és a dir, l’amistat. Allò d’un amic és un amic. Sí, però l’Amic, així amb majúscula, si és que tens tanta sort com per gaudir-ne, és ben bé una altra cosa. Perquè no cal que el geolocalitzis cada dia, que el segueixis en cada sessió ni que li likegis cada egofotografia que se li escapa de l’esfínter. És a qui li dius el que et passa, qui t’escolta encara que no li expliquis res, qui en una sola mirada acumula tantes solucions com cap entrenador de sentiments envernissat d’anglosaxó no trobaria cobrant en mil vides. És amb qui sense adonar-te’n deixes de sentir-te observat, calumniat, escorxat, digitalitzat i traït. Per si t’has perdut, lector, cosa que dubto perquè tu sí que saps llegir si encara hi ets, allò que sempre se n’ha dit amic. Sense ofendre ningú, en tinc un, i feliç que soc. Nunc est bibendum, nunc pede libero pulsanda tellus…
