En aquests últims temps, hi ha una frase que ha tornat diverses vegades en les meves converses amb alumnes i altres persones conegudes. És l’obsolescència programada, que es podria definir com el fet de dissenyar un objecte industrial de tal manera que, a partir d’un cert temps predefinit, deixi de funcionar. No s’espatllaria només per la seva utilització normal sinó perquè estaria programat genèticament per fer-ho. El contraexemple típic és la Centennial Bulb, una bombeta elèctrica que sembla que ha estat funcionant ‒amb una sola interrupció d’unes nou hores‒ des de fa més de cent anys en un parc de bombers a Livermore, Califòrnia. El lector interessat la pot veure en viu a través del seu webcam: http://www.centennialbulb.org/. El raonament és el següent: si “ells” han estat capaços de fer una bombeta així l’any 1901, ¿per quin motiu la majoria de bombetes modernes a penes arriben a mil hores de funcionament?

Si ens parem a pensar, és poc probable que un fabricant es dediqui a reduir expressament la vida dels seus productes. A més dels possibles arguments legals queda clar que, si els productes de l’empresa X solen tenir una menor durada de vida que els dels seus competidors, els compradors ho acabaran notant i les seves vendes se’n ressentiran. La imatge de l’empresa X quedaria malmesa. L’estratègia podria funcionar, però amb un cert factor de risc i només si tots els fabricants del producte es posessin d’acord per fer-ho a la vegada –fet que seria difícil d’aconseguir en una economia globalitzada com l’actual.

Tot i això, és cert que els consumidors tenim a vegades la impressió que els productes industrials –que tants se’n venen en aquest país– poden ser de més o menys qualitat. Amb insistència sobre el “menys”, naturalment, i sobre la producció de certs països asiàtics. Sembla que ens oblidem que tots aquests objectes es fan respectant els criteris dels compradors. Si la societat de consum, en la seva saviesa col·lectiva, diu que hi ha compradors per a telèfons al preu de 900 euros, es podran fabricar per aquest preu i amb les garanties de qualitat dels components i de l’assemblatge que corresponen. Si la mateixa societat diu que cal mòbils a 30 euros, també es podran fabricar a aquest preu –però, evidentment, caldrà sacrificar l’exigència de qualitat.

Si no ens agrada la idea de béns que durin poc temps, si més no pels problemes de residus que generen i de sostenibilitat que plantegen, la qüestió és com podem demanar als fabricants una millora de la qualitat dels seus productes. La solució: votar amb els diners a l’hora de comprar. Sí, ens sortirà més car, i de vegades voldrà dir prescindir d’algun objecte (realment necessari?). Però a llarg termini tots –i també els fabricants– en sortirem beneficiats.