El súmmum de la vida dels mortals és arribar a ser un enxufat. L’objectiu al qual tothom aspira des de ben jovenet. Tal conclusió no sorgeix de cap estudi sociològic, sinó d’una disciplina ben diferent, la publicitat, termòmetre dels nostres pensaments i desitjos a més d’inductora d’aquests. La publicitat, que no tan sols constata, sinó que respon: “Jo també puc arribar a ser una enxufada”, em diu. Heus aquí l’abast de la qüestió que se’ns planteja, a la qual governs i empreses haurien de fer atenció i donar resposta. Perquè el que se’ns està dient amb això és que la gent té el convenciment que per mèrits propis no s’obté res de res. Que per tenir un lloc de treball o gaudir de certa posició cal aplicar la via de l’amic de o el parent de, o bé convertir-se en un pilota. Se’ns està informant que no hi ha cap alternativa més enllà de l’endoll. Ser un enxufat o un pària, la vida no admet mitges tintes. Desconeixem si aquest és un convenciment fruit de la tradició o bé si és propi dels nostres temps, els de l’allau dels aparells que s’endollen. Segurament això hi deu tenir alguna cosa a veure. Esperant el bus, lloc ideal per prendre el pols a la societat, constato les ganes d’un pijo que s’acaba de treure el carnet d’esdevenir un enxufat. Amb les claus a la mà d’un cotxe que fa patxoca ens fa un senyal de triomfador. Els endollables estan de moda i són el futur. A més, gaudeixen de subvencions i bona premsa. Són silenciosos, no fan escarafalls. Ni tampoc treuen fum. Són nets, no deixen rastre. El demà és d’ells. Llarga vida als enxufats.
