Fa quinze dies s’encetava el programa d’enguany de La cultura no s’atura (plataforma de difusió i promoció d’actius artístics d’aquí) al Centre de Congressos, amb el passi de la pel·lícula Pròfugs, que va tenir una notable afluència de públic i va comptar amb l’actuació al baix de l’autor de la banda sonora, Landry Riba (composició, producció i interpretació primoroses), acompanyat d’Olga Palou al violoncel, Sílvia Garcia a la viola i Carlota Franch al violí, i una taula rodona amb el compositor; Elena Santiago, Alícia Miró a la ficció; Mercè Canals, la malvada Anne Nevers; Nil Forcada, director, i Hèctor Mas, conductor de l’acte i coordinador de la programació audiovisual del cicle.
El film comença amb uns versos (un xoc, i les ones concèntriques/ de l’ésser van a parar a les parets/ de la bassa del no-res…) en la veu tremolosa de Mateu Soler (l’actor Jaume Viñas). Una seqüència del passat se sincronitza amb el desenllaç que tancarà el cercle. Entremig, anhels i reflexions, fragilitats, realitats veraces o imaginades, l’amor que xoca amb obstacles majors. Les circumstàncies estan per sobre de nosaltres, diu algú en un moment de l’acció, però les decisions en formen part, i estem obligats a escollir. I els dubtes ens fan fugir endavant embarcats a l’odissea vital que emprenem contínuament en cada assumpte que abordem per sobreviure al naufragi existencial. Pròfugs incideix en això i implica l’espectador en la construcció d’un relat que avança retrocedint.
El llargmetratge és un collage de fragments dispersos. La narració, parcialment onírica, s’articula amb un ritme lent i alhora febril, en consonància amb les escenes encadenades d’una trama opressiva, confusa i melancòlica. Un producte autòcton original amb un grapat de localitzacions al Principat: interiors com ara La Puça, ja desapareguda, o La Fada Ignorant, que perdura heroicament, i exteriors a Ordino i Andorra la Vella, per exemple. Referències a escriptors andorrans que repercuten en l’argument: Joan Peruga, Iñaki Rubio, Albert Villaró… I la voluntat d’incorporar a l’equip tècnics i artistes de casa, entre els quals hi ha Meritxell Díaz (la soferta Marta Sansa), Anna Moliné (a la il·luminació), Martín Blanco (que signa el cartell) i Pere Vilarrubla (el temible Hassan Corneli).
Pròfugs és un exercici cinematogràfic modest i ambiciós, independent i audaç, que ha superat adversitats múltiples i variades: pressupost sota mínims, rodatge accidentat, problemes de producció… La il·lusió, el talent i els recursos del realitzador i els col·laboradors han vençut les condicions precàries del projecte. Per la passió, la globalitat del procés i el resultat obtingut cal felicitar-los i desitjar que el recorregut de l’obra els doni noves oportunitats i els permeti assolir aspiracions personals i professionals. Al capdavall, la vida és un anar i tornar, i a mig camí hi poden confluir la memòria i l’esperança.