Andorra compta amb un bon nombre de ponts de pedra d'una sola arcada, conegut normalment com a ponts "romànics”. La seva construcció era un complex que requeria la contractació per part dels comuns, responsables de les vies de comunicació, de mestres d’obres especialitzats, el que en el món romà s’anomenava pontífex.
Aquest mestre, era qui prenia les decisions cabdals: on construir el pont, quins pilars de base calia aixecar, com dibuixar l’arc que travessaria el riu, i tenia a càrrec seu la direcció dels treballs. Coneixem el nom d’algun d’ells: el 1761 el Comú de Sant Julià de Lòria contractava dos mestres per construir el pont del Portal o del Solà, Francesc Porta i Antoni Girot, de la Seu d’Urgell (el pont va resultar destruït anys més tard) i l’any 1820 el Comú d’Andorra va contractar un mestre d’obres d’Auzat, anomenat Totsen per reconstruir el pont de la Tosca.
Els materials necessaris eren, fusta, pedra, part de la qual era tosca i calç. El primer pas en la construcció del pont era aixecar dues plataformes de pedra encarades, una a cada riba del riu, els estreps. A vegades calia tallar la roca per obtenir una superfície de partida. A cada una es deixaven dos orificis (al pont dels Escalls encara es poden veure, on anaven encaixades dues bigues horitzontals, paral·leles entre elles). Del centre de cada biga partien uns puntals de fusta col·locats radialment i que aguantaven dos arcs de fusta. Per sobre, unint els dos arcs es col·locaven uns taulons de fusta prèviament serrats. El resultat era la cintra, que servirà de motlle en negatiu de l’arcada del pont.
Per sobre de l’estructura de fusta de la cintra es construïa la volta de canó o rosca del pont. Les primeres dovelles es recolzaven en els estreps, eren planes i de pedra dura, pissarra, granit o pedra calcària. Aproximadament a partir d’un quart de volta s’empraven dovelles de pedra tosca prèviament tallades en secció trapezoidal per adaptar-les millor a la forma de la volta. Això es feia així per por que en els extrems la pedra tosca, més tova, no aguantés la pressió exercida per l’arc i es deformés o desfés. En canvi, aquesta pedra, pel seu poc pes era la més adequada per bastir una obra aèria al centre de l’arc. Les dovelles s’anaven encaixant des dels extrems vers el centre, on la volta es tancava amb la pedra clau i es fixaven amb morter de calç. A quasi els ponts, i en especial al pont de la Tosca es pot observar l’empremta deixada pels taulons de fusta de la cintra en la calç de l’obra.
A cada costat de l’arcada es construïa un mur de maçoneria a base de pedres sense treballar lligades, també amb morter de calç. A l’arquitectura vernacular d’Andorra a l’hora de construir edificis, cases, bordes, molins, etc., es fia servir morter de fang, però en el cas dels ponts es va emprar morter de calç, a fi que fossin més sòlids i resistents. L’espai entre els dos murs es reomplia de pedres; és el mateix concepte que un mur de doble cara, però de majors proporcions. La capa superior es feia de terra, en la qual es clavaven les pedres que formaven la gravada del tauler. Un recobriment empedrat impermeabilitzava el tauler i evitava filtracions que podrien malmetre l’obra; la forma de treball recorda la construcció d’una calçada romana. Finalment s’afegia a cada costat una petita barana per impedir la caiguda de persones o animals. Un cop tot ben travat, només quedava retirar la cintra i, si tot havia anat bé, el pont s’aguantava en equilibri per la força del seu pes.
Si la separació entre les dues ribes obligava a fer una arcada prou gran com per quedar a més alçada que els extrems, llavors el pont agafava forma d’esquena d’ase, com passa al pont de la Margineda o el de Sant Antoni.
Pel que fa a la mà d’obra necessària per a la construcció del pont, el mestre d’obres es podia fer acompanyar d’alguns obrers especialitzats, però el gruix del treball el feien homes de la parròquia. Igual que per reparar els camins, per fer un pont el Comú convocava el que s’anomenava una "manobra general”, a la que establa obligat a assistir un membre de cada casa.