Oh, Andorra, meravella de país (i 2)
Vaig obrir els ulls, me’ls vaig fregar i no veig donar crèdit al que veia, sentia i llegia. Realment era aquesta terra el diamant de mil quirats, el petit país del Pirineu, la pàtria de la noieta de galtes rosades? El que vaig veure em va recordar al famós discurs de Shakespeare que comença amb les paraules: “The winter of our discontent”, que va arribar després del “glorious summer by this sun of York”. Un hivern del desencís, de foscor i de tristesa.
Teníem una gran especulació immobiliària, amb bancs solvents i poderosos que atreien clients amb grans fortunes, els negocis sorgien com bolets, pels nostres carrers corrien vehicles d’altíssima gamma. Algun amic del sud em parlava d’“andorrics” i no pas d’andorrans. Persones poc preparades es convertien en benestants, no pas pel seu talent, sinó per la seva traça a pujar al tren dels negocis fàcils.
Tanta riquesa va ser una maledicció encoberta. La nova generació havia oblidat les entranyables tradicions i virtuts dels seus ancestres, com ara l’esforç i el treball dur. Van decidir que no feia falta treballar, ni esforçar-se en els estudis.
Un altre fet que em va impactar va ser l’aparició de fortunes d’increïble magnitud per a un país de la nostra escala que certament són incompatibles amb una veritable democràcia. Sabut és que hi ha d’haver un equilibri de poders entre l’Administració i els ciutadans, equilibri que em va semblar que està en perill.
Vaig recordar un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya sobre els efectes de la riquesa sobtada dels guanyadors de la loteria. El model de vida d’aquestes persones fa un gran tomb i acaben canviant les directrius de les seves vides. Sovint canvien de professió, de parella, i d’amistats. En no tenir educació financera desconeixen els conceptes d’estalvi i inversió, i no són conscients que el valor del diner és temporal i que disminueix amb el pas del temps. Si el premi és molt gran, la desgràcia és major.
Un gran nombre d’andorrans enriquits sense esforç van caure en aquesta trampa. Com deia el titular d’un diari, 7 de cada 10 guanyadors de loteria són més pobres 5 anys després, ja que no saben gestionar la seva riquesa. Penso que aquesta és, en certa manera, la realitat del Principat. M’atreviria a dir que 7 de cada 10 nou-rics d’aquelles èpoques són avui més pobres. No em refereixo només als ciutadans ordinaris, sinó a altres institucions, com la banca i les famílies tradicionalment riques, algunes de les quals em consta que tenen certes dificultats.
Durant els anys 80, el Principat va ser víctima dels especuladors que es van aprofitar de la manca de regulació, en especial a nivell urbanístic. Es van construir urbanitzacions pensant únicament en el benefici propi i oblidant les normes més elementals de l’estètica i l’ecologia. Es van cobrir moltes hectàrees de ciment, es van tallar molts arbres. S’ha de dir que el fenomen no era exclusiu de la nostra terra, sinó que quelcom semblant passava en entorns propers i llunyans. Andorra podria ser un petit país de les meravelles, amb habitatges ben dissenyats, jardins ben cuidats, rius nets i aire pur. Jo visc prop del Valira, quan les aigües són encara relativament netes, i se m’entristeix el cor quan, en marxar, es converteix en un dels rius més bruts d’Europa.
Sortosament des de ja fa uns anys estan en vigor plans urbanístics que intenten recuperar la imatge d’un lloc de muntanya com sempre havia estat Andorra. Recordem que el 85% del territori és públic, inconstruïble, i la resta està sotmesa a controls comparables als que tenen els països més desenvolupats. Avui sentim la força d’una nova primavera. Hi ha esperança, hi ha optimisme. Andorra s’està consolidant com una societat solidària, patriòtica, poblada per gent que estima el seu lloc d’estada. El Principat és una terra d’acollida i solidària. Un país jove. Les aigües dels seus rius es renoven i es van tornant més netes. La seguretat ciutadana és extraordinària, té un bon triple sistema escolar i el Govern dona suport al ministeri d’Educació i Ensenyament Superior, que fa una tasca admirable, de la qual puc donar fe personalment.
Anem a construir la nova Andorra. Disposem dels mitjans i de les persones que poden fer-ho. Cal forçar la nostra imaginació i pensar què es pot fer. Com he apuntat abans, no hem de ser el país del formatge, el sucre o el tabac. Som en nous temps i els esforços i les inversions han d’anar dirigits a projectes de major importància. A la primera part he esmentat una escola de negocis, un centre mèdic molt especialitzat, un Valiravalley. Tots amb personal altíssimament qualificat. Cal, però, deixar de banda les enveges i les pugnes entre els polítics. Tots al servei d’un ideal comú. Un país en marxa, respectat i pròsper. Ara et toca a tu amic lector, dir-me que somio truites. La meva contesta és que somiar és gratis i que de tant en tant algun somni es converteix en realitat.