Com totes les setmanes carregades d’excés de paraules, missatges, signes i símbols, aquestes dues des de la darrera columna han estat ben farcides. No escric per fer llistes ni per recordar-te, lector, el que ja has oblidat, sinó per riure amb tu de les occasio calvata. Primera. Com es pot desaprofitar l’oportunitat de fer córrer pel món i part de l’estranger que evidentment no buscàvem unes caques humanes que van obligar a desmantellar una de les indústries exportables de les Valls, sinó que assajàvem per divendres passat per fer com fan les grans ciutats i tenyir de verd el riu nostrat. Oh, quina llàstima! Resposta equivocada. Segona. Un diputat –un polític que ha rebut centenes de milers de vots de ciutadans segurs que defensarà els seus interessos– polonès, el paio, ha estat expedientat per argumentar, i creure-s’ho, que les dones han de cobrar uns sous menors que els homes per la feina que fan, situació que tothom pot confirmar i confirma i que ningú pot resoldre. Doncs el Parlament Europeu el castiga i li retira alguns dels beneficis que merita per aptitud intel·lectual masculina i actitud social també masculina en pro de la societat de persones humanes. Aquí volia arribar perquè potser no t’hi vas fixar prou, enderiat com deuries estar, i amb raó, en les seves declaracions, en quina és la magnitud de la qüestió plantejada i que les Valls s’estan perdent per un o dos paquets de tabac. Trenta dies sense dietes. Oh, Europa! Trenta jornades en què el diputat sobreviu sense els diners que responen a les necessitats bàsiques, a banda de sou i altres complements diversos. En resum, nou mil euros per les dietes de trenta dies. Ep! M’ho pot repetir ara en xifres. 30=9.000! On hi diu que passa això. Aquí és quan aquest humil escrivent s’atreveix a apel·lar a les més altes institucions d’aquest Estat pirinenc per demanar i suplicar i exigir –si pot– que s’abandonin totes les franquícies, acords duaners caducs, pors i repels i que es firmi amb urgència ultrasònica l’ingrés en aquest club d’on sembla que alguns sense cervell i amb poc cor volen sortir. Posem-nos a repartir i tothom d’acord, segur. Per avançar feina, proposo que fent números rodons, acceptem dos escons al Parlament Europeu amb sou, complements i dietes, i hi introduïm una variant tenint en compte l’especificitat d’un Estat tan petit, que ho faríem de manera rotativa i en períodes, per fer números rodons, de trenta dies. Comptem a la baixa. Deu períodes de trenta dies de dietes per quatre anys per dos diputats, més sou i complements. Vuitanta persones que s’endurien cadascuna nou mil euros –més sou i complements–. De rebot no hi hauria ningú que podent demanar la nacionalitat no ho fes amb aquesta renda mínima suplementària garantida, ni residents fiscals amb vel·leïtats. I si a algú no li feia el pes li asseguro que en un minut i sense xarxa li ompliria una llista de més de vuitanta noms amb passaport del nou que pel bé del país i gustosos sacrificarien el seu període legal de vacances per ajudar a construir Europa i no pas aquests murs de la vergonya que creixen com bolets. Sic transit gloria mundi.
