Els soldats de Putin van bombardejar dimecres una maternitat als afores de Mariupol, fet que va causar molts morts. Les grans ciutats ucraïneses continuen sent colpejades, de vegades amb les bombes de buit, il·legals. Ara, la majoria d’elles s’assemblen a pobles fantasma amb només fum i foc.
Més a prop del centre de la ciutat de Kíev, les defenses són fortes. Els tancs i els llançadors d’armes estan distribuïts al llarg de les principals artèries de la ciutat. La famosa plaça Maidan de Kíev, que es troba al cor de la capital, és ara una fortalesa. Les zones comercials plenes de botigues, cafeteries de moda i restaurants de luxe ara estan vorejades amb barreres fetes de sacs de sorra i blocs de formigó, així com de senyals. Un d’aquests senyals s’adreça directament a les tropes russes: “Soldats russos, atureu-vos. Torneu a casa”, diu.
Just quan sembla que l’exèrcit rus, després de quinze dies de bombardejar indiscriminadament les poblacions civils, no pot cometre crims més flagrants contra la humanitat, ho fa. Com a resultat, milions de dones i nens fugen d’Ucraïna. Més d’una seixantena han arribat a Andorra, la majoria per quedar-se amb la família. És el cas de l’Olesia Smirnova, que va arribar dissabte passat amb quatre membres de la seva família, després de conduir durant deu dies des de Kíev fins a casa de la seva germana Sofia, a Ordino. Ella descriu: “Hi he deixat no tan sols el meu país, sinó també el meu fill, el meu marit i els meus pares. La prova més desgastadora a la qual m’he enfrontat mai! Residim a quatre quilòmetres de Kíev, a prop de l’aeroport de Vasylkiv, que va ser bombardejat des del primer dia. Mai vam pensar que marxaríem del país perquè ningú sospitava que Putin apuntaria contra els civils. El 25 de febrer, tot va canviar quan ens vam adonar que era la principal estratègia d’aquest boig assassí afamat de guerra.”
“Sense la zona d’exclusió aèria sobre els cels ucraïnesos que demana el nostre president, em vaig adonar que el meu primer deure era portar les nenes a un lloc segur. Havíem sentit a parlar de violacions a Crimea i no volíem que les nenes correguessin aquest risc.” L’Olesia encara es meravella davant l’extraordinària efusió d’ajuda i solidaritat que han rebut les cinc dones (dos adultes i tres nenes) durant el llarg i cansat viatge de deu dies: “A cada país, ens esperaven a les fronteres gent local que ens volia donar menjar, roba, diners, sovint més de 100 euros! A Romania vam anar a una botiga a comprar pijames i el propietari es va  negar a cobrar-nos-els. A Hongria, una dona ens va oferir menjar i joguines per a les nenes. A totes les fronteres se’ns va permetre passar sense passaport: dues de les nenes no tenen passaport, i les autoritats austríaques locals ens van oferir el viatge en tren des de Graz fins a la frontera suïssa, cotxe inclòs! A prop de Grenoble, una parella ens va oferir 3 habitacions! Tanta gent ens va oferir la seva ajuda que ja no ens sentim sols. Això em va donar fe en la humanitat”.
Aquesta nova vida a Andorra, Olesia la va iniciar amb esperança. El problema és que el seu cor encara és a Ucraïna, sent certa culpabilitat per estar en un lloc segur mentre el seu fill de 21 anys lluita per la sobirania del seu país. 
Ucraïna i Rússia han entrat a la tercera setmana de la incomprensible invasió que ja ha vist com milers d’homes perdien la vida. Han mort més soldats russos en dues setmanes a Ucraïna que en un any i mig a Txetxènia, malgrat que l’exèrcit rus és molt més gran i està més ben equipat. Com que l’OTAN ha decidit no fer complir una zona d’exclusió aèria, els míssils cauen constantment sobre els civils i destrueixen les seves cases, negocis i sovint la vida de les persones estimades que, com  l’Olesia i altres refugiats, han hagut de deixar enrere. “Ahir, la meva cosina va ser assassinada amb els seus dos fills al mig del carrer”, explica Olesia amb llàgrimes als ulls. “Tots els meus amics s’han convertit en lluitadors voluntaris per ajudar a construir defenses, dominar-les i mantenir control en un determinat territori”. Descriu trinxeres que s’endinsen profundament als boscos que envolten l’autopista que porta a Kíev des del sud. “S’han preparat posicions fortificades per al que vingui després. Els bloquejos improvisats fets de sacs de sorra i blocs de formigó es multipliquen cada dia al voltant de Kíev mentre els habitants estiguin decidits a defensar la seva ciutat.”
No és estrany, doncs, que l’Olesia estigui tan preocupada pel seu marit i el seu fill: “Ilya va a fabricar obstacles de ferro per als tancs però no hi ha prou cascs per a tothom”, diu, preocupada. “La determinació del nostre poble és palpable: la gent s’envia senyals de victòria amb la mirada, la bandera blava i groga es podia veure a tot arreu abans de marxar. Els veïns reparteixen sopa i medicaments als que lluiten. Gairebé 50.000 voluntaris es van incorporar a les Forces de Defensa Territorial en els dos primers dies després de l’inici de la invasió, segons el cap d’Estat major de les forces armades ucraïneses. Molts van ser rebutjats, però estan ajudant d’altres maneres”. 
Ara que la seva filla i els seus cosins estan segurs a Andorra, vol contribuir desesperadament a la societat. “Sabent el que estan passant els meus homes a Kíev, Em fa mal no poder fer res. Espero poder treballar aqui per contribuir d’alguna manera”.