Olor de difunt

Reconec que soc una gran lectora. Gaudeixo amb quasi tots els gèneres literaris, tant en relats històrics com els de ficció com en teatre o amb els poemes, però hi ha tres gèneres que no m’apassionen gens, que són la ciència-ficció, el policíac i la novel·la negra. I vet aquí, que un dia, llegint una ressenya de la Ludmilla Lacueva a les xarxes socials em vaig comprar Olor de difunt. 
El títol no és precisament captivant per als que, com jo, no frisen per aquest gènere literari. Més aviat causa una mica d’esgarrifances. Però la curiositat per saber a què es devia l’èxit d’aquest llibre va ser superior a totes les meves reticències i em vaig endinsar en la lectura d’aquesta novel·la.
I, sorpresa! Des de l’inici em vaig quedar completament enganxada! Sí, és cert, hi ha molta foscor, molta negror, molts vicis ocults, molta maldat, mesquineries amb la mediocritat que vol vèncer a tota costa la bondat i la genialitat. 
Però darrere de cada frase i de cada paraula et quedes presa pels personatges i pel relat. 
I com el títol indica, hi ha un difunt. També descobrim al fil de la novel·la una enquesta policial i les persones que cerquen a contaminar l’ambient amb proves falses o incerteses venudes com a veritats. Tot i que la novel·la juga en dos moments històrics ben diferenciats, el joc de les famílies, dels clans, de les cases grans juntament amb la voluntat dels que manen d’imposar les seves veritats als que creuen tenir el poder que els atorga ser una autoritat, es destil·len com unes serps verinoses en el cos de tot el relat. 
La Ludmilla en aquest laberint dibuixa la societat andorrana on els personatges viuen marcats pel pes de la història i de la tradició. És com un retrat d’una Andorra que va existir, o que encara existeix en alguns indrets. El policia que investiga la mort del difunt va saltant del passat al present. Contorneja, com en una gimcana, els obstacles amb els quals es va trobant i vol entendre el què del per què quan ningú espera que n’entengui res, ni que en tregui l’entrellat. Ell vol saber coses del passat per entendre el que ha passat al present, mentre que d’altres li ho torpedegen.
Llegint la història m’ha vingut al cap un fet ocorregut a Escaldes-Engordany a mitjans del segle passat. Un fet d’aquells que les famílies expliquen xiuxiuejant o entre dues converses, sense voler donar-hi més detalls. De pressa i com aquell que no et diu res t’expliquen que la dona va matar l’home enverinant-lo amb una infusió de tora. L’home era un pagès d’una casa important d’Engordany i sembla que tenia un caràcter molt difícil. Aquest crim sembla que va ser per maltractaments. Però, i el d’Olor de difunt?
És un crim passional? És un crim crapulós? Qui és el culpable? Paguen justos per pecadors? Per saber-ho haureu de llegir, com jo, el llibre i apreciareu com tot el ventall de sentiments humans, com ara l’amor, la passió o l’odi es vesteixen de gala de punta a punta d’aquesta novel·la negra, negra. 
Olor de difunt forma part de les nominacions a millor novel·la negra del VLCNegra de València. És fantàstic i espero de tot cor que guanyi perquè no té desperdici! 
És una delícia de la literatura negra que recomano als més recalcitrants.