Ombres del paradís

Oi que fa pena, el pobre batlle Tomàs Baró? Qualsevol personatge que ha de morir per servir de pretext per al desencadenament d’una novel·la fa patir, per molt que sapiguem que va ser concebut –i sacrificat– expressament per oferir-nos hores de plaer de lectura agradable. Si no funcionés com a mòbil de l’acció, no en sabríem mai res: no hi hauria hagut cap sexagenari ple de vida preparat per oferir l’anell de compromís a la futura tercera esposa. Érem nosaltres, els lectors en potència, el seu alè de vida, els seus fràgils àngels de la guarda, l’única raó de ser d’un personatge literari.

Ep, no rondinis, que no t’estic espatllant la lectura de la novel·la Paradís d’ombres, de Núria Gras, perquè de morts n’és ple, i si no vols saber qui més s’ha mort i per què m’ho callaré, t’ho prometo. Ara per ara, el segle XXI té tots els indicis d’esdevenir l’època d’or de la novel·la negra en llengua catalana. Ja són molts els autors andorrans que han fet una digna i interessant contribució a la tendència. No n’esmentaré gaires per no fer-ne un catàleg, però ja parlarem de Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva Canut, pròximament, i ja hem parlat de Blau de Prússia, Escala del dolor i La Bíblia andorrana, d’Albert Villaró; té molt interès el costat més negre de David Gálvez, a Arnes; és digne d’una reflexió especial Albert Salvadó. Ara bé, sembla que Gras té el rècord del nombre d’assassinats espectacularment sangonents per cada cent pàgines. Tots, al bell mig d’Andorra. No hi ha res com un lloc petit i tranquil, paradisíac, del món, per situar-hi unes escenes esgarrifadores de sang i fetge, no creus? No és això el que fa que els suecs hagin esdevingut tan populars?

La novel·la negra sempre té un punt d’humor, d’exageració, de fantasia exuberant. A més, no hi poden mancar els tres factors que determinen el valor de qualsevol novel·la: la satisfacció que ens aporten uns personatges més reals que la realitat i difícils d’oblidar, una estructura clara i matemàticament brillant i una connexió incerta amb la vida. Atresorem la incertitud eterna: no pot ser veritat, però fins a quin punt ho és? De la literatura, aquell feix de mentides i contes a la vora del foc, n’aprenem molt sobre nosaltres mateixos: més del que permetríem que ens n’expliqués un informe.

A la novel·la de Gras, premi Fiter i Rossell del 2017, trobem la indignació contra la supèrbia, el servilisme, la ineptitud, la crítica punyent de les condicions precàries en què desenvolupen la seva activitat professional els personatges que treballen a la Batllia (ai! Si la desena part de la paròdia és veritat, ja venen ganes de començar la col·lecta a favor dels treballadors del sistema judicial...). I a la vegada la vall, “pessebre il·luminat”, “una imatge tan magnífica que semblava inversemblant”, fons perfecte per a una història de terror. T’espantarà, et sorprendrà i no ho oblidaràs fàcilment.