Soc d’aquells que ha crescut envoltat d’incertesa, tant aliena com pròpia. M’explico. Setze o disset anys, batxillerat, selectivitat, carrera, marxar fora de casa. Imagino que no soc l’únic que en pensar en aquestes paraules es transporta a una època concreta on tot era tan clar com confús alhora. Me n’he fet un fart d’escoltar frases de l’estil “som massa joves per decidir” o “com pot ser que hagi d’escollir ara el que faré tota la vida?”. Són pensaments que poden provocar cert o bastant neguit acompanyat, en ocasions, d’impotència i indignació. Però a mesura que et vas fent gran i vas descobrint el món, que és tan gran com petit i tan meravellós com perillós, tard o d’hora acabes trobant el camí; o com a mínim el senyal, per molt difuminat que pugui ser, que et diu per on seguir. Imagino, repeteixo, que no soc l’únic que ha experimentat una cosa similar, ja sigui en les seves pròpies carns o en les dels altres.
Però saltem-nos, per avui, tot aquest procés –o calvari– que experimentem quan ens toca fer la sol·licitud a una universitat o altra i anem directament a quan ja has interpretat o intuït allò que et diu “noi, és per aquí”. A partir d’aquí pot sorgir un altre problema, que és quan a aquell “allò” encara li falta temps per acabar de definir-se i apareixen, segurament, diferents sendes per escollir. A vegades seguir-ne una o altra pot ser una qüestió de fe, però sigui com sigui, considero que s’ha d’investigar al màxim cada via i, sobretot, retrocedir i reconduir si cal. Això últim pot ser complicat, ja ho sé, però crec que és clau per esculpir amb totes les arestes i detalls el resultat final. I quin és el resultat final? Doncs cadascú tindrà el seu, aquí no m’hi poso. Però en tots ells hi ha una característica en comú –i no utilitzaré la paraula felicitat perquè la trobo massa ambigua–, que és la tranquil·litat. La pròpia i la dels teus, que almenys en el meu cas, és també la meva.
