Els poemaris d’Antoni Caus Vidal no són artificiosos ni convencionals. Ell defuig fórmules poètiques eminentment líriques o de caràcter èpic. Penso que el poeta no pretén que els versos siguin de lectura plàcida ni lleugera, ans al contrari, renega de conceptes associats al gènere i mostra el revers d’idealitzacions simplistes. La intenció que l’anima no és presentar un món reduït a belleses i heroïcitats tòpiques, sinó extrems complexos: l’angoixa vital, la diferència, la introspecció, les baixeses humanes… Els seus llibres, també quan narra, són artefactes incisius i punyents que interpel·len el lector i l’obliguen a reflexionar. L’últim publicat fins ara, titulat 14 d’abril (Editorial Andorra), no és una excepció, ja que s’hi accentua l’esperit crític que caracteritza els escrits de l’autor. L’emotivitat que destil·la pot produir un efecte catàrtic que, tanmateix, incomoda i causa inquietud, no un gaudi centrat, per exemple, en l’art del llenguatge o en l’exposició de sentiments elevats. Aplica una funció alternativa de la poesia: parlar de mals endèmics.
D’atrocitats com ara l’homicidi que l’ha mogut a escriure aquest al·legat amarg se’n cometen malauradament molts. Sortosament, al nostre país són fets aïllats. Encara que la commoció que generen és superior que en indrets infinitament més insegurs i violents, és si fa no fa igual de breu. I la reacció, tímida. Per això ell es rebel·la contra la indiferència individual i col·lectiva. De bon principi, a la coberta, atractiva però no amable, apareix un revòlver que ens apunta. Un fragment d’una fotografia feta a Barcelona el 1959 per Francisco Ontañón que observem a l’interior, entre la vergonya del relat i el temps de silenci. Un nen brut i esparracat que, si bé deu estar jugant, amenaça de disparar.
I al text, sempre en minúscules, el cruel suplici d’un pobre noi que dos fatxendes van considerar que no era prou home i calia eliminar, l’acumulació d’individus en una comunitat fictícia, repeticions retòriques que invoquen absències infames i evoquen mesquineses culpables, ferides i cicatrius, la por parapetada rere la màscara grotesca de la prepotència… No continuo. Només recomano llegir la lletania a consciència: el que diu i el contingut tàcit, tot allò que demana ser completat per la voluntat d’actuar dignament i per l’esforç de fer-ho. Aquí rau precisament el valor universal del tema de fons que es concreta en una horrorosa tragèdia. La pregunta directa sobre el lloc on eres la nit de l’acarnissament mortal a un jove perquè era obertament homosexual en un carreró d’Andorra, el 14 d’abril del 2000, incita a obrir interrogants compromesos. Sents veritable compassió per la víctima? Trobes justa la condemna atenuada dels assassins? Diries que l’homofòbia, el racisme i altres formes d’odi van en augment? Si t’hi haguessis trobat, creus que hauries fugit de l’escena del crim o que hauries intervingut?
