Escaldes. Interior. Dia.
Pujava l’altre dia per l’ascensor de l’aparcament de l’Església i duia el diari sota el braç. Veia que el senyor que pujava amb mi em mirava amb una cosa així com impaciència. Al final es va decidir, perquè ja arribàvem a la plaça:
–Que sap on podria comprar un diari?
No saben vostès com de feliç em va fer aquell home. Devia passar llargament de la seixantena. Començava un dia de turisteig en un país estrany i la seva primera preocupació era trobar un quiosc per complir un ritual que deu portar mig segle repetint cada matí. Li vaig indicar el del meu amic Toni, a les Escoles. No sé si em va acabar d’entendre. No hi havia gaires opcions més: el quiosc de l’Uailo, el de Pyrénées, el de Caprabo, La Trenca i para de comptar. Enlloc més del centre trobaran diaris en paper. El meu turista era clarament una relíquia. No fa tant, no era rar topar-te Antoni Morell al quiosc de les Arcades amb La Vanguardia i Le Monde sota el braç; o al meu amic William amb Le Figaro. Avui queden el Casi i dos més. I si et creues algú amb més d’un diari a la mà el més probable és que sigui un marcià. El paper s’extingeix, diuen els que mai no han llegit diaris. No ho tinc tan clar. També el Kindle havia de jubilar els llibres. La premsa no ha sigut mai (entre nosaltres: Europa és un altre món) un mitjà de masses. I no serà mai TikTok. Tot i així, el BONDIA esgota cada dia els 4.500 exemplars que posa en circulació –si fóssim un diari espanyol equivaldria a 2,5 milions–, La Trenca ha triplicat la venda d’exemplars des que es va mudar al cap del Carrer i la generació per sobre dels cinquanta, que és la que encara llegeix en paper, no té cap intenció de desaparèixer, ni a curt ni a mitjà termini. M’hi jugo un peix que quan del tal Quevedo ja no se’n recordin ni els adolescents d’avui encara hi haurà un turista que em demanarà amablement on pot comprar un diari.
Un dels meus.
