En aquests dies en què les ONG es troben a l’ull de l’huracà pels greus casos d’abusos sexuals, vull aportar la meva experiència i algunes reflexions com a voluntari benèvol durant un any (el 2001) al Perú.

Vaig tenir la sort que un bon amic andorrà em facilités el contacte amb una molt petita ONG creada per ajudar les obres socials d’un bisbe salesià a l’altiplà del sud peruà. Estava constituïda per uns grups de voluntaris de Mataró i d’Andorra, i tenia com a projecte immediat fer arribar al Perú sobretot medecines, llibres i roba. Em vaig proposar per a aquesta missió. Tots els productes van ser centralitzats al magatzem d’un col·laborador a Mataró. Vam omplir un contenidor i vaig embarcar-lo a Barcelona fins al Callao, el port de Lima.

Per facilitar les tasques administratives exigides per la duana peruana ens va semblar que era millor que figurés com a expedidor una gran ONG de prestigi internacional. La visita als seus despatxos de Lima va ser la meva primera experiència negativa, en veure el luxe d’aquelles instal·lacions amb, entre d’altres, els equipaments d’aire condicionat (en aquells anys només l’utilitzaven les classes privilegiades) i un nombrós personal que cobrava uns salaris “milionaris”, en relació amb els de la gran majoria dels treballadors del país. Jo, innocentment, pensava que una organització humanitària, que té com a objectiu ajudar gent necessitada, havia de reduir les despeses.

Aquesta ONG tenia la seva pròpia agència (transitària), dedicada a facilitar les formalitats duaneres necessàries per justificar que es tractava d’una donació sense ànim de lucre lliure del pagament d’aranzels. Tot i així, em van sorprendre en demanar-me de deixar uns diners com a fiança. Vaig telefonar immediatament al bisbe per explicar-li el cas, i em va contestar que no tenia la possibilitat financera per assumir aquest dipòsit i que ja es podien quedar el contenidor! Vaig entregar un xec del meu compte com a garantia. Tots sabem que aquests xecs en dipòsit no s’han de cobrar, a menys que s’hagin de pagar costos imprevistos, cosa que no va passar, però van cobrar el taló i van tardar prop de tres mesos per tornar- me els diners...

Vaig aconseguir fer arribar les donacions al seu destí i, a la vegada, conèixer el bisbe, un simpatitzant de la teologia de l’alliberament (d’ideologia marxista) que reacciona davant de l’església catòlica d’Amèrica Llatina per la situació d’opressió i subdesenvolupament de la majoria de la seva població. El bisbe vivia humilment en un habitatge molt rudimentari i es consagrava veritablement a ajudar els molts habitants del bisbat que estaven necessitats. Vam distribuir les donacions a cada parròquia, i els sacerdots de cada població van repartir-les a la gent més pobra.

Seguidament, em van enviar a Piura, al nord dels país, a una obra social i assistencial situada en un assentament humà marginal. Es tractava d’una escola amb tallers de construccions metàl·liques, fusteria i agricultura, destinada a capacitar els joves de la zona en cursos tècnics per al treball. Uns tallers amb un equipament molt modern, obtingut gràcies a la col·laboració d’institucions locals, nacionals i internacionals.

La meva missió allí va ser de fer de comercial, l’escola no tenia els mitjans econòmics per comprar les primeres matèries per al funcionament dels tallers, i havia de mirar d’obtenir comandes amb paga i senyal per, amb aquests diners, poder comprar el material necessari. Vaig tenir bons resultats, però de poc van servir: els responsables dels tallers no sabien ni tampoc tenien gaires ganes de treballar. Res no es va acabar de fabricar. Desmoralitzat vaig telefonar al bisbe, que em va demanar de tornar, ja que va haver d’acomiadar el director de la ONG diocesana per malversacions i jo havia de reorganitzar-la.

He explicat aquestes vivències per dir que no hi ha d’haver una caça de bruixes contra les ONG, però sí que hem de reflexionar sobre el funcionament, la mala gestió i la manca d’estrictes codis de conducta de la majoria de les grans.

Penso que haurien de ser els organismes oficials internacionals dels països de l’anomenat Primer Món els que haurien de fer tot el possible per ajudar a millorar in situ el benestar dels ciutadans de molts d’aquests països rics en recursos naturals (agricultura, mines, pesca...) però, per desgràcia, es troben espoliats per les grans multinacionals capitalistes, en una forma moderna d’esclavatge.