Donades les meves habilitats en les relacions envers les altres persones, no fa massa dies que vaig confonent una persona, que tothom reconeix com a Gemma, tot batejant-la Ester. Anomenar algú pel seu nom, encara que sigui per canviar-li, és una cosa prou seriosa, i uns dies després no em vaig poder estar de demanar-li si preferia que em referís a ella com a Esther, amb hac. Aquest ball de la hac és força habitual donat que també he conegut alguna Judit i altres que preferien que escrivís Judith, més d’una Elena i no tantes Helena, Rut i Ruth, però també Tiago i Thiago. Cal apuntar, però, que ha estat una Canòlic qui m’ha fet adonar que hi ha més passat a la meva esquena que futur. L’any 2010 els que redacten el nomenclàtor van decidir, prou enraonadament, que Canòlich es convertia en una grafia històrica, deixant la hac per a ànimes romàntiques. 
Aquesta lletra, sovint muda però amb prou personalitat, no és l’única que aconsegueix crear certa confusió a l’hora d’encertar-la amb els noms. He gaudit del plaer de conèixer algun Climent –algun lector potser recorda com, de tant en tant, m’assemblo al que escriu en aquest diari– i també Climenç, així com algun Vicent i pocs Vicenç. De fet, la mateixa Gemma em confessava com la gent li perd una ema pel camí i, cada cop més, escriuen Gema. 
En tot cas, i per no pecar d’ultracrepidarianisme, que vindria a ser la tendència que patim tots plegats a opinar del que no sabem i que ha estat escollida com a paraula de l’any pel diari belga Le Soir, aprofitaré les línies que em queden per parlar dels accents. Ho dic amb coneixement de causa, ja que cada cop que el meu nom perd la titlla, un element ortogràfic que a les xarxes socials cada cop és més rar, la meva persona canvia de sexe. No els negaré que quan era molt més jove, esdevenir Maria no em feia excessiva gràcia. Però amb el temps m’hi he anat acostumant i en l’actualitat no tan sols no em molesta, sinó que friso per saber com trobarem el desllorigador a aquesta confusió. De fet, una familiar es diu com jo, Maria Cerqueda, i fins i tot, tot i que no la conec personalment, uns pares em van confessar que sovint, quan buscaven a Internet el nom de la seva filla Maria Cerqueda, que jugava a bàsquet, els apareixia sovint la meva persona. Amb gran disgust, i espero que no ensurt, per part seva. 
Sigui com sigui, si tinc la sort que la Gemma (Esther) acabi llegint aquestes línies, li confessaré que quan estudiava uns companys de fatigues em van batejar com a Angustias. I si això no la consola, també puc afegir que un veí d’Andorra la Vella es va adreçar a mi com a Sebastià fins a la fi dels seus dies. Un parell de noms prou encantadors que demostren que l’onomàstica recreativa sempre resulta memorable.