No dius més que “xorrades”, m’acusa un lector expeditiu. Tan cert que dubto si és simplement algú que m’ha calat de lluny o em coneix de prop. Acord total d’entrada, doncs. Però fins aquí, la veritat. Perquè jo, que soc de tarannà reflexiu, o si més no cagadubtós i despistat, em vaig posar a reflexionar sobre aquest “no hauries de parlar de política en públic” o similar que m’aconsella amablement. O no tant. Puntualització primera: no és aquesta una columneta que s’escrigui sota l’epígraf d’Anàlisi, sinó d’Opinió, com veuran aixecant uns mil·límetres la vista. La qüestió, doncs, és: qui està o no capacitat per opinar de política? És a dir, qui no està capacitat per opinar públicament de política no està capacitat tampoc per a votar, que és l’expressió última de l’opinió política? S’ha de passar algun test de coneixements abans de parlar sobre política i votar? Qui determina quins coneixements són vàlids i qui està o no capacitat? Quin és el corpus de coneixements que s’hi ha d’acreditar? Perquè no parlem de música clàssica, posem per cas. O de física quàntica. O tractaments farmacològics per a la diabetis. Aquí parlàvem sobre els estranyíssims pactes que assoleixen els electes un cop tenen el vot del ciutadà a les mans, com interpreten la seva voluntat sense encomanar-se a Déu ni al diable. Són ells, els que practiquen la cosa pública, els que ens han de dir si les nostres opinions són correctes? Hi ha opinions correctes i no correctes, en l’exercici de la llibertat de pensament en democràcia?
Ja veuen que dona per pensar. Per exemple, per pensar si aquest consell el va perpetrar un electe, molest amb les meves consideracions. O un palmero a sou. Preocupant. Molt.
