Oportunitats, pisos i dignitat

Tenir oportunitats, les millors oportunitats, no a tots ens és possible. Depèn de molts factors, alguns els podem controlar o almenys podem saber d’on venen i per què es donen, i d’altres no. L’entorn social, geogràfic, la història familiar, l’herència, les qualitats, els aprenentatges, les capacitats, els èxits, els fracassos, els amors i els desamors ens van forjant. Són tantes coses... Tenir un sostre on poder descansar, relaxar-se, gaudir de la mínima intimitat sol o acompanyat és el mínim dels mínims. Poder tornar de la feina, per exemple, treure les claus i obrir la porta de casa teva, encara que sigui de lloguer, i travessar el llindar i endinsar-te i estirar-te al sofà si et ve de gust i riure i plorar i emprenyar-te i cridar per alliberar tensions –procurant no molestar els veïns, això sí. Cadascú pot posar-hi les experiències més reeixides que ha viscut al seu espai. Si no hi ha casa meva, què passa? I si vivim en parella i amb fills? I si no hi ha casa nostra, què passa? El dret a l’habitatge, reconegut a la Constitució d’aquí i d’arreu, es fa cada vegada més inaccessible. Cal un replantejament global de les polítiques, un replantejament general de les prioritats dels governs i els estats. Ahir comentava als companys que em surten els pisos per les orelles perquè fa unes setmanes que no deixem de parlar-ne. Tant de bo parlar-ne i parlar-ne tant servís d’alguna cosa i fes possible la màgia. Tant de bo. No soc ningú i no tinc res de res, ni jo ni el Jaumet, per allò de la història... Però sí un cap per pensar i un cor per sentir. I dignificar la vida de la gent passa per tenir un sostre.