Orfebreria religiosa andorrana

De totes les arts sumptuàries l’orfebreria és, sense cap mena de dubte, una de les més exquisides, per la noblesa dels seus materials i la delicadesa del seu treball. I si parlem de l’orfebreria religiosa, encara més, doncs no cal oblidar que era consagrada a la Divinitat. Al nostre petit però històricament devot país, l’argenteria d’Andorra no té res a envejar a la d’altres països amb les nostres mateixes arrels catòliques. Perquè no s’ha d’oblidar mai qui som ni d’on venim. Com algú va dir amb encert, l’art de viure és canviar les fulles sense perdre les arrels.

Fins als nostres dies han arribat tan sols 127 peces d’argenteria fetes des de l’edat mitjana fins a principis del segle XX, entre les quals trobem calzes, patenes, copons, custòdies, reliquiaris, canadelles, crismeres, encensers, portapaus, salpassers i aspersoris... Dels segles XIX i XX conservem 28 peces, entre les quals podríem destacar el calze de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, fet per l’argenter barceloní Jacint Carreras, les corones d’or i pedreria de la Mare de Déu i el Nen Jesús del santuari de Meritxell, obra dels argenters Cabot de Barcelona i un calze d’argent daurat que Mn. Joan Calvet Solana va portar com a ofrena a la nostra estimada Verge de Meritxell.

Del segle XVIII trobem 25 peces fetes en la seva majoria per argenters de Barcelona. Cal destacar el calze, la palmatòria i l’apuntador de Sant Esteve d’Andorra la Vella, de l’argenter barceloní Pere Llopart, autor de l’exquisida urna de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. Del segle XVII hi ha 36 peces i del segle XVI, tan sols catorze, sis de les quals mostren marques d’obradors de Lleida.

D’aquest mateix segle són les quatre veracreus que tenim al país (Encamp, La Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria). La Veracreu (lignum crucis) és una relíquia de la creu en què morí Crist, consistent normalment en dues estelles formant creu, muntada dins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls.

De les 27 peces conservades de l’edat mitjana (des dels segles XI-XII fins al XV) hi ha només dues que són realment de producció argentera (la resta són d’altres metalls com peltre, bronze i llautó): el calze d’argent blanc de Sant Cerni de Canillo i el calze d’argent daurat de Sant Esteve, ambdós del XV. I he volgut deixar pel final la peça més antiga del nostre patrimoni d’orfebreria religiosa: un petit calze de peltre dels segles XI-XII de Sant Joan de Caselles.

Un total de 45 calzes han arribat fins als nostres dies. Segur que hi havia molts més. No oblidem que són molts per una Andorra que l’any 1900 no tenia gaire més de 5.000 habitants, uns andorrans que compartien el que Tolstoi defensava: “No es viu sense la fe. La fe és el coneixement del significat de la vida humana. La fe és la força de la vida. Si l’home viu és perquè creu en alguna cosa”.