Mirin, ja sé que no té cap importància i que convé centrar-se en allò que compta, perquè la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres coses i quan te n’adones ja has fet tard. Però deixin que m’entretingui una altra vegada amb aquestes banalitats. Potser van llegir l’altre dia l’article d’una Molt Il·lustre consellera general sobre la integració dels immigrants. És una consellera demòcrata, però les formes eren indistingibles de les d’un conseller (o consellera, és clar) de qualsevol altre grup. Venia a glossar el Pograma d’acollida de persones nouvingudes –atenció a la cursiva, que és meva– i entrem en matèria. De veritat que a ningú li grinyola, això de “persones nouvingudes”? Cal necessàriament recórrer a aquesta fórmula encotillada, a aquest nyap lingüístic, per referir-se als immigrants? Algú dirà: “És que no tots els immigrants són nouvinguts”. D’acord. Siguem cursis si no hi ha més remei i diguem nouvinguts. Però, cal fer servir el sintagma persones nouvingudes per esquivar el genèric normatiu, que segons la gramàtica és precisament nouvinguts? Ningú a Política Lingüística els pot explicar als nostres polítics (i polítiques) que persones nouvingudes és tan femení (o tan poc) com nouvinguts és masculí? I si els ho diuen i no els fan cas, per què serveix el departament? Si haguéssim d’aplicar aquesta lògica aberrant, a sota del meu nom, a l’encapçalament d’aquesta columna, hi hauria de dir “persona periodista”, i la (persona) consellera que va redactar aquell article seria en realitat una “persona política”. Però és que ni ells són capaços de mantenir aquesta ficció i al costat del Programa d’acollida de persones nouvingudes existeix un Programa de voluntaris per la llengua. No hauria de ser “persones voluntàries”? Com a mínim, siguin coherents. Ni això. Què porta, en fi, els nostres polítics a decantar-se per aquesta neollengua grotesca, ortopèdica, agramatical i insofrible? Té cura, aquesta passa, doctor?
