Sempre m’ha agradat la història, des de ben petit. És cert que quan anava a l’escola, preferia la geografia, però en el fons ja era conscient que la història passada, si se’m permet l’expressió, servia per entendre millor la història present, allò que passa, vaja. L’esclat de la gran Iugoslàvia quedava explicada pel que va succeir just després de la Gran Guerra, quan es va decidir ajuntar ètnies, llengües i religions de difícil combinació en un gran país eslau. Que a Amèrica llatina es parli el portuguès només al Brasil té la seva lògica quan entenies el tractat de Tordesillas, en el qual el Papa de torn va traçar una línia imaginària seguint més o menys el meridià 45º Oest, que atorgaria tot el que quedés per descobrir a la dreta de la línia als portuguesos i a l’esquerra a Castella. Topònims d’origen neerlandès com Harlem o Brooklyn disseminats per Nova York? La història ho explica: abans tot allò era de domini holandès.
Sí, aquella assignatura acadèmica que molts vivien com una verdadera bèstia negra ajuda i molt a entendre la història que ens toca viure, crear. De fet, ens en dona totes les claus. Avui ens trobem immersos en un conflicte que jo mateix augurava erròniament com quelcom d’impossible. En l’article anterior, ja mencionava d’esquitllentes quina era una de les causes: l’OTAN i la seva expansió cap a l’est. L’OTAN, aquella organització politicomilitar que molts confonen amb l’ONU i que situen cronològicament en un passat més o menys llunyà sense saber massa quin n’és l’origen. Es tracta d’una aliança que neix després de la II Guerra Mundial per defensar els seus membres de l’agressió de qualsevol Estat tercer. Si un dels països és atacat, la resta de membres es comprometen a defensar-lo. Però sabem que les democràcies capitalistes liberals s’unien políticament i militarment contra el sistema comunista que imperava a l’URSS. Així, l’OTAN i el Pacte de Varsòvia veien la llum per polaritzar el món tal com el coneixíem fins a la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i el desmembrament de l’URSS, dos anys després.

Però justament, desaparegut el bloc comunista i amb la creació de les noves repúbliques independents a l’est d’Europa que acaben adoptant el règim capitalista, per què perdura l’OTAN? És la pregunta que em botzina una vegada i una altra. La història explica la seva creació però l’organització sembla ancorada en aquell passat, sense evolucionar, totalment aliena a la nova realitat geopolítica.

El que és evident és que l’OTAN i la Federació Russa tornen a definir l’ordre mundial, amb el permís de noves potències econòmiques com la Xina o militars com l’Iran o Corea del Nord. Ucraïna es troba enmig d’un xoc de trens, serveix de pretext a un dels dos actors principals per marcar posicions. Això i que sempre s’ha reivindicat, des de Moscou, la gran pàtria russa,  Ucraïna inclosa.

Més enllà de l’indigne conflicte bèl·lic, cal aturar-nos en el recel que dura i perdura entre el mal anomenat occident, com si tot el que no és occident fos quelcom de dolent, i Rússia. Després de la Guerra Freda, és cert que diferents països de l’òrbita excomunista han anat entrant a l’OTAN. Països sobirans i reconeguts per l’ONU, matiso. Però Rússia no ha estat un actor passiu en el panorama diplomàtic. Les seves aliances estratègiques amb la Xina, Iran o la mateixa Bielorússia i operacions polítiques a l’ombra, ben dubtoses, en països poc democràtics durant molts anys, demostren que Rússia també ha estat movent peces en aquest tauler de joc.

Però, quin sentit té una aliança militar entre països quan molts d’aquests ja formen part, per exemple, de la UE? No serà que no s’ha cregut mai massa en aquests utòpics estats units d’Europa? Quin sentit té una aliança militar amb els Estats Units quan amb qui has de conviure en el mateix continent és amb Rússia? Per què no s’ha contemplat mai de manera seriosa l’ingrés de Rússia a la UE, fins i tot a l’OTAN? D’altres possibles enemics comuns als interessos europeus, americans i russos,  n’hi ha segur.

En fi, segur que em falta molta cultura geopolítica i m’haureu de disculpar aquesta esbojarrada consideració. Condició sine qua non per la pau, exigida per Rússia? El compromís d’Ucraïna de no entrar a l’OTAN. I aquesta, i el món, donant gràcies que no hi hagi entrat ja. I així s’escriu una història fràgil, inestable i trencallosa que tard o d’hora ens tornarà a petar als morros. 

Qui avui fa història de debò és ma mare, que en fa 78. Per molts anys!