Ovelles i empatia
Recentment he acabat de veure una sèrie que es diu Manhunt: Unabomber. La història de Theodore Kaczynski, un assassí en sèrie que el 1978 va començar a enviar paquets bomba per correu i ho va estar fent durant divuit anys, fins que va ser detingut el 1995.
El que el movia a realitzar tals actes era la seva anàlisi crítica del desenvolupament de la societat contemporània, anàlisi en la qual va fer una especial èmfasi en les conseqüències perjudicials que va portar en si el desenvolupament tecnològic de les societats humanes posterior a la revolució industrial. En el seu manifest anomenat La societat industrial i el seu futur postulava –entre altres coses– que nosaltres creem la tecnologia per fer-nos la vida més còmoda i progressar, i acabem sent esclaus d’aquest estil de vida.
L’exemple més simple és el semàfor. Encara que estiguéssim en un encreuament d’una carretera local petita, al mig del no-res i veiéssim que no hi ha ningú en cap dels sentits, no ens mouríem fins que el llum es posés en verd. Segons la manera particular de veure les coses de Kaczynski, ens comportem com ovelles obedients del sistema. Res que no hàgim llegit en alguna novel·la distòpica o vist en algun capítol de la sèrie Black Mirror. En fi, aquestes idees han estat a l’aire donant voltes durant dècades.
El trist del cas és que moltes coses que aquests postulats vaticinaven comencen a ser certes a poc a poc. Ara mateix, amb motiu o excusa –depèn de com es vulgui veure– els estats utilitzaran la tecnologia per rastrejar els nostres moviments i detectar possibles focus de contagi. ¿Que no porten anys fent-ho encara que no ho sapiguem? Segur. I ho sabem. I no ens ha importat fins ara. ¿Serà que realment ens importa o és que cal cridar per alguna cosa? La qüestió és que el pare Estat ens ha de controlar perquè nosaltres no som capaços de fer el que ens demanen, encara que sigui per frenar aquesta pandèmia
Aquí mateix, a les muntanyes, va ser un catxondeig des del dia 1 i el ministre de Salut es va queixar més d’una vegada de comportaments poc solidaris. I va ser donar llum verd al fet que el confinament es flexibilitzés per veure què, i sobretot a Madrid i Barcelona la gent ha sortit al carrer com si ja no passés res, quan només n’hi ha prou de veure de quina manera s’ha de vestir el personal sanitari per no contagiar-se. Però fem com que la cosa no va amb nosaltres. És com si ens faltés empatia per adonar-nos que no es tracta només que ens contagiem, sinó que no contagiem. Però bé, tampoc podem pretendre grans coses. Fins fa un parell de mesos crèiem que els japonesos eren estranys perquè utilitzaven mascaretes quan s’engripaven. Total ¿què pot passar? No vindrà d’escampar-li una mica de grip a algú, ara...
Empatia, alguna cosa que de vegades sembla que no tenim. Com els assassins en sèrie. Que graciós, oi?