Over the Top

Ja queden molt pocs dies perquè s’acabi aquest 2020 i, suposo que com la majoria de gent, jo també estic pregant que així sigui. La veritat, ja no estic segur que, com cada any, ens quedin ganes de fer les famoses llistes, i probablement molt menys d’escriure el que ens proposem fer en aquest nou any que entra. Imagino que el millor serà utilitzar la que vam escrivim per a aquest 2020 i posar-la al dia amb algun retoc. Normalment aquestes dates són de reflexió, d’una certa cerca interior i de motivació per canviar, actituds que moltes vegades passen a formar part de la pila dels pendents ni ben entrat el gener. Ja ni parlem de fer exercici.
Deixem enrere una època molt complicada que, sense cap mena de dubte, entrarà als llibres d’història i que ens acomiada amb unes festes descafeïnades en les quals amb prou feines podem veure als nostres familiars més directes. I això sense comptar tota la gent que va perdre éssers estimats pel camí en aquesta pandèmia. Però més enllà del que tots ja coneixem, no puc deixar de plantejar-me les qüestions més subjectives, les que tenen a veure amb nosaltres i que es reflecteixen en els nostres actes.
Em ve a la ment una pel·lícula de Stallone de finals dels vuitanta, Over the Top. La cançó principal es titula Winner Takes It All. Per què? Perquè si alguna cosa hem pogut veure amb aquesta pandèmia és que actuem així. No vull generalitzar, però en gran mesura les nostres actituds s’han pogut correspondre a aquest títol. Tots els governs han apel·lat a la nostra solidaritat, a la nostra empatia, a pensar en l’altre, el qui tenim al costat, perquè entenguéssim que el virus no es pot combatre sense que prenguem consciència que el bé comú ha d’estar per sobre dels suposats drets individuals que molts pregonen. I en això estem, però sembla que ens costa. I alimentem els rumors que veiem a internet, donem crèdit a teories de la conspiració i veiem amb escepticisme l’arribada d’una vacuna fiable. I aquí la paradoxa: tots esperem tornar a la normalitat amb una vacuna que, sembla, no ens volem posar.
La realitat és que fa la sensació que l’únic guanyador en aquesta història, ara com ara, és el virus, que no para d’avançar i de mutar, transformat ara en una nova soca aparentment més contagiosa. El més curiós i el que potser ens hauria de fer reflexionar, és que l’única manera d’evitar que aquest virus es propagui és cobrir-se la boca amb un tros de tela, igual que en la pandèmia de fa cent anys i que ja sabem com va acabar.
A veure si per a aquest 2021 ens preocupem a pensar més de manera comunitària i ens adonem que la vida no significa emmagatzemar paper de vàter i que ningú és res sense els altres. I, amb una mica d’esperança, encara que sigui per una vegada, guanyarem tots.