Un porter aturant, no l’impossible, però sí el parable. Un defensa central jugant en la seva posició i no situant un migcampista per tenir millor sortida de pilota. I aquest pelotero situat allà on juga millor. Dos jugadors de banda desequilibrants i també capaços de sorprendre des de la mitja punta i un davanter fent la seva feina, és a dir, creant espais per als seus companys i, per suposat, marcant gols. Això sí, l’entrenador continua lluny de la banqueta als partits amb un Carles Manso acatant ordres. Dues victòries consecutives sense tenir la pilota en excés i també sense ser els més dominadors. Tot, com es diu vulgarment, de cara a barraca. I així han arribat dues victòries consecutives, a banda també de tenir eficàcia i un xic de sort. Parlar de l’estil està molt bé, però en un partit del que es tracta és de guanyar i de marcar més gols que el contrari. No hi ha més. Quan s’aconsegueixen triomfs llavors ja arriba el torn de parlar de cosetes romàntiques i de vendre motos, però en la màxima competició professional, la segona en aquest cas de l’FC Andorra, es tracta de guanyar, i per això s’han de fer les coses amb sentit comú. Des de llavors, les posicions de descens estan a cinc punts i potser diumenge aquesta opinió no val per a res amb la visita de l’Sporting de Gijón, o sí. Perquè el futbol és dels jugadors, i més quan s’arriba a aquesta exigència màxima. També dels entrenadors que no tenen atac d’entrenadors. I després, la musiqueta de l’estil o de com de bé ho fem tot amb la pilota als peus ja serà un altre tema. Quan un perd partits no serveix per a res el maleït estil. Quan un guanya, gairebé tampoc. I sí la piloteta, aquesta és el millor embolcall possible. La resta són figues d’un altre paner.
