No sé si podríem dir que per sort o per desgràcia hi ha pocs endocrinòlegs a Andorra, perquè si no les idees de punxar-se s’haurien estès més del que ja ho estan fent. I mira que els resultats no són immediats, però em comentava una amiga que ella va perdre 40 quilos en sis mesos, i això ja és per pensar-s’ho.
La veritat és que és molt còmode, perquè t’estalvies el gimnàs i pots continuar menjant mitjanament bé, sense dietes. El procediment és molt senzill, n’hi ha prou d’aconseguir la recepta, comprar el medicament a la farmàcia (95 euros, la CASS no ho cobreix) i, un cop a casa, una punxadeta periòdica a la panxa. Durant molt de temps, perquè el fàrmac té efecte rebot. Ja te n’avisa el metge.
Doncs resulta que el fàrmac ja no és només d’estrelles de Hollywood, sinó que ha arribat a esferes més mundanes. Ara hi ha molta gent, sobretot dones (maleïda pressió estètica) que es punxa. No sé si és bo o dolent. Nutricionistes i especialistes de la salut en tindran més idea que jo. Però jo volia parlar de la part social. De com ens hem de veure totes tan primes com l’Ariana Grande per poder encaixar en un model que ves a saber qui ha inventat. Que no ens importa gastar-nos els gairebé 100 euros que costa per tal d’encabir-nos en una talla decent. Et diran que és per salut, però és per salut mental. Perquè no es veuen bé, o volen recuperar un cos que ja no tenen i que ansien recuperar. I aquest tipus d’angoixa és molt solitària, no tens a qui explicar-ho i que t’entengui. Llevat que tinguis la sort de tenir algú altre al costat que se sent com tu. No sé si es podria qualificar de malaltia o de tossuderia, però es passa malament.
