En l’allau de llibres sobre la maternitat, la paternitat i la família feliç hi ha moltes teories sobre els canvis a la vida. En el laberint d’anuncis –de cotxes, de colònies infantils, de bolquers i de complements alimentaris per si el teu nen no menja el que ha de menjar– hi ha hipòtesis i tesis sobre què significa convertir-se en pare o mare, sobre com n’és de meravellós i fantàstic. N’hi ha una que afirma que ho ets quan quedes agregat al grup del Whatsapp de primer B cuques feres o elefants. El caos.

Jo diria que ets pare/mare quan el teu aparell de música, a casa i sobretot al cotxe és colonitzat, envaït i totalment dominat pels teus fills. Quan la teva discografia històrica cria pols en algú racó –de fet, no saps ben bé on és– i acabes cantant: “Súbeme la radio que esta es mi canción, siente el bajo que va subiendo, traéme el alcohol, que quita el dolor, hoy vamos a juntar la luna y el sol” com si fossis una gogó d’Enrique Iglesias.

Com a la pel·lícula In &Out, pateixes una transformació radical, llences anys i anys balcó avall i balles sense miraments al ritme dels grans Ricky Martin i Maluma: “Si tú quieres nos bañamos, si tú quieres nos soplamos pa secarnos lo mojao, si tu boca quiere beso, y tu cuerpo quiere de eso arreglamos.”

Per què agrada tant el reggaeton als nens? Només als nens?

I per molts quilòmetres que fas, el CD no canvia, la sintonia dels teus viatges es repeteix i es repeteix –igual que els capítols de La patrulla canina o de Bob Esponja que, segons els estudis científics més recents, no tenen final. I sona i torna a sonar Luis Fonsi: “Tu eres el imán y yo soy el metal”.

I després arriba la reina, Shakira. I La bicicleta és divertida, però a Me enamoré s’hi concentra la mètrica més sublim i les metàfores més brillants que hi hagi en la literatura hispanoamericana: “Me enamoré, me enamoré, lo vi solito y me lancé”, “mira que cosa bonita, que boca más redondita, me gusta esa barbita”. I l’èxtasi arriba en l’estrofa que inclou l’essència poètica: “Un mojito, dos mojitos, mira que ojitos bonitos, me quedo otro ratito”.

La metamorfosi musical que transforma la família arriba de cop, sense símptomes previs i culmina quan ja cantes amb tota la força que et permeten els pulmons, com si fossis a la revetlla del càmping, “Este es pa mi o pa más nadie”, un vers de rima assonant que no passarà a la història de la literatura, però que aquests mesos ballarem un dia o altre sense adonar-nos-en. No cal posar-nos apocalíptics, venim de Georgie Dann. Bon estiu.