Ho denuncia el Col·legi d'Infermeres: molts pacients arriben a la consulta del metge amb la lliçó apresa, ja que abans d’anar-hi conversen amb la intel·ligència artificial (IA) sobre la seva malaltia, i ja saben què tenen, quines proves s’han de fer i com ha de ser el tractament perquè es recuperin. Per tant, només reclamen que es faci efectiu allò que ells ja han esbrinat, de manera que el metge sigui l’executor d’aquella veritat digital, un simple administratiu qualificat que, com a molt, pot introduir algun matís.
Així d’entrada diria que tenim el que ens mereixem. Aquesta relació amb regust tòxic entre professional i usuari no només passa en l’àmbit de la salut, i és el que estem construint amb aquesta obsessió perquè la tecnologia ho domini tot. Segons les infermeres, aquesta és una de les causes de la violència que pateixen en mans dels pacients, que ha anat en augment, però no és l’única: les guerres, l’habitatge o les llistes d’espera, altres motius ja clàssics.
Però tornem al pacient mestretites. Què volen que els digui, els entenc. Tens una eina magnífica que et dedica tota l’atenció del món, t’ho respon tot pràcticament sense límit i fins i tot et tracta amb una certa empatia. Qui li faria un lleig? En canvi, arribes a la consulta de l’especialista després de mesos d’espera, ja ni recordes el motiu pel qual vas demanar cita o el motiu ha mutat diverses vegades, t’has d’esperar una estona, saps que et dedicarà 10 o 15 minuts com a molt, segurament ni et mirarà, et farà algunes preguntes, medicament i cap a casa. Doncs clar, lògicament el pacient vol més, perquè per a ell el seu mal és l’únic mal important.
Aquí és on entra el tema de les llistes d’espera i el preu de l’habitatge, dos dels motius que expliquen l’increment de les actituds violentes a la sanitat. L’augment desmesurat de població provoca que un major nombre de persones necessitin el sistema de salut, però les infraestructures sanitàries no creixen al mateix ritme, els professionals no veuen la plaça andorrana com a atractiva i això fa que t’hagis d’esperar més a Urgències, a l’especialista, al metge de capçalera i al CAP, o que es programin més cites i es dediqui menys temps a cada pacient. I això crea tensió, malestar, males paraules i potser alguna cosa més. 
És obvi que aquest fet posa de manifest que alguna cosa no funciona, perquè no es pot acceptar la violència, això és clar, però el pacient també té dret a gaudir d’una millor atenció, i si té la sensació que no és així, doncs bé s’ha d’espavilar d’alguna manera, perquè si no és ell qui es preocupa per ell, no ho farà ningú. Però és clar, aquesta no és la millor manera d’actuar. Seria desitjable que el metge dediqués més temps al pacient i que aquest només utilitzés la IA com a complement, no com la font d’informació principal.
Els professionals de la salut, com a treballadors del sector públic, han tingut l’habilitat, gràcies als sindicats, de negociar i aprovar un nou conveni col·lectiu que millora les seves condicions laborals. Molt bé per ells, però han de tenir en compte que a Andorra la majoria dels seus pacients, que treballen al sector privat, no poden ni sindicar-se ni aprovar convenis col·lectius, i quan fan servir un servei públic que paguen amb els seus impostos i directament amb el règim de copagament volen ser atesos de forma correcta. I no dic que no sigui així, que ho és, però de vegades els problemes descrits anteriorment, que no són responsabilitat ni de metges ni d’infermeres, posen en escac la relació pacient-sanitari, ja que el malalt té la sensació que se’l treuen de sobre ràpidament i vinga, que passi un altre.
És complicat de resoldre, perquè la tecnologia ha arribat per quedar-se i tots hem acceptat que sigui així, però això té uns costos que s’han d’assumir, i un és aquesta transformació d’un malalt ignorant que veia el metge com la gran esperança a un pacient informat que veu el facultatiu com l’executor de la teràpia que ja ha après. Ho haurem de saber gestionar entre tots plegats, amb paciència i dedicació.