No tots els habitants d’Andorra es fixen en les muntanyes que ens envolten, i menys encara en coneixen els noms, uns noms que ens diuen molt més del que pensem. El Casamanya, per exemple, que es pot veure de molts llocs del país, és “la casa gran” (casa magna); el pic d’Arcalís, possiblement, pedra enorme; el pic d’Enclar, el que es deixa veure o pic pelat, i així, tants més com ens ho explica Manuel Anglada en el llibre Arrels d’Andorra (Editorial Andorra, 1983).

Però si ens fixem en la configuració de la vall principal colonitzada per Andorra la Vella, Santa Coloma i Escaldes-Engordany, dos topònims atrauen particularment la nostra atenció. El pic de Padern i el riu Madriu.

El pic de Padern, que configura aquesta gran paret situada sobre Engordany, al nord de la vall principal d’Andorra i Escaldes,  protegeix dels vents gèlids del nord. La potència i impacte que desprèn aquesta muralla immensa i orgullosa són admirables. És de gran bellesa. Simbolitza la força del pare protector. Padern, patern, pare. Els vells andorrans, possiblement més assenyats i per necessitat més propers a la natura que els actuals, no podien trobar millor nom. I la mare, la matriu, és el Madriu que dona la vida amb l’aigua que vessa el seu riu. Vet ací dos topònims dignes d’interès, que, com tants altres, i la llista és llarga, valdria la pena fer florir per encuriosir visitants de la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra, en lloc de caure en l’anivellament comercial que trobem arreu del món amb Black Friday, Shopping Mile i tants altres apel·latius ridículs i forans.

Els topònims, les institucions, el paisatge, la qualitat de vida i serveis, també contribueixen, i cada cop contribuiran més, si ho sabem fer, a la construcció d’un país que ha de ser original i digne d’interès. Convertir un país merament en producte, com ara estem fent, té data de caducitat.

La protecció del nostre paisatge demana respecte, començant per les parts baixes d’Andorra. Mostrar vistes i paistges de llocs d’alta muntanya és necessari i benvingut, però no a canvi d’oblidar l’entorn més proper. En una vall ja molt estreta per ella mateixa, edificar torres de grans dimensions reduirà o ocultarà part o completament l’horitzó. No és només un contrasentit, sinó també una important pèrdua de qualitat de vida. Sabem que la construcció és un dels grans causants del canvi climàtic, i just ara que des de Madrid en una enèsima cimera els experts llencen un crit cada cop més alarmant, nosaltres convertim Escaldes en Manhattan!

Les eleccions comunals estan al caure, lamento que es vagi deixant malmetre el país. Vint-i-una llistes optaran per prendre les regnes dels assumptes comunals. Ja no sé si algunes  voldran, o tot i voler, podran oposar-se a la imposició dels poders fàctics que al meu entendre semblen cada cop més orientar la política del país.Sigui com sigui, us seré sincer: ben poca esperança em queda.