Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

País de neu

País de neu




Vaig néixer lluny del mar, tan lluny que ni hi somniava, però les meves memòries d’hivern –de quan tenia l’edat de la meva filla i, per tant, ja caminava sola per tot arreu de la ciutat i més o menys a totes les hores del dia– podrien dur ben bé el títol de Records d’un oceà. Els vianants, nedadors solitaris que lluiten amb les onades de vent gelat, duts pel corrent o encarats contra corrent, que avancen a mil·límetres; passatgers d’un tramvia, tripulants d’un submarí que feia via entre esculls de corall amb les llumetes de moixeres. La neu il·luminava la foscor dels nostres hiverns, tapava la lletjor dels arbres podats i de les branques mortes, era un material de construcció de tobogans, ninots de neu i boles per fer guerra els pocs dies solejats. Si se’t gelava la cara, l’havies de fregar amb la neu. Per la neu anàvem fent traces d’esquí de fons. No hauríem sobreviscut un hivern sense neu... Però era la mateixa neu que et volava a la cara a la velocitat de 30 km/h, bloquejava les portes i els cotxes, es tornava gel i relliscava sense clemència, es barrejava amb sal grossa i destrossava qualsevol calçat i, a la primavera, es tornava bruta i grisa.

A semblança dels països nòrdics que es gelen al mes de novembre després d’un mes i mig de la monòtona i interminable pluja i ja no es desperten de l’estupor gelat fins a mitjans del mes de març, a Andorra semblem tenir una relació ambivalent amb la neu, una mena d’amor-odi. Vet aquí un exemple. Visc a Encamp i, per tant, el proppassat dilluns em trobava a la cua que, Déu sap per què, sempre produïm després d’una nevada. Per no trencar la tradició, avançàvem a cinc per hora i, de sobte, me’n vaig adonar: mirava les branques carregades de neu amb el mateix entendriment que m’envaïa de petita quan veia les primeres herbetes verdes, les primeres fulles fràgils, a la primavera inclement dels Urals. Ens passa a tots. Baixem a pas de tortuga, alguns lliscant, d’altres armant-se de santa paciència (fem tard, jo el mato al paio aquell de les rodes d’estiu que tinc al davant), amb els vianants pel mig que prefereixen jugar-se-la i caminar entre els cotxes en mode suïcida, tot per no enfonsar-se a la massa freda que s’acumula a la vorera: però el paisatge enfarinat ens deixa embadalits al bell mig de l’embús.

Som un país de neu. En som part. Això fa que l’imminent divorci dels gegants del Grandvalira ens provoqui una immensa sensació d’impotència amb un cert deix d’incredulitat. Ni ens adonàvem de com n’estàvem, d’orgullosos, abans que s’hagués trencat. Amb una ràfega de vent gelat, se’ns ha ensorrat un bell castell de neu. Com n’era, de bonic! I si s’arregla? Ai, com ho festejaríem! I si no s’arregla? Si es fa cendres, quin Fènix se n’alçarà?

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte