Llegia l’altre dia amb atenció l’article d’opinió publicat en aquest mateix mitjà per l’actual cònsol major d’Escaldes-Engordany i exconsellera general, Rosa Gili, que porta per títol Quan viure al teu país ja no és una opció. Anava passant de paraula a paraula i de frase a frase i pensava que estava d’acord amb pràcticament la totalitat de l’escrit. Però de seguida em vaig adonar que Gili ja fa uns quants anys que encapçala un Comú tan important com el d’Escaldes i que, prèviament, havia ocupat una cadira al Consell General durant força temps. Ho dic perquè sembla una ciutadana normal que no té cap responsabilitat amb la situació que denuncia, i en té molta, per molt que insisteixi a amagar-ho i reiteri que ha heretat unes males decisions passades i que les torres ja me les vaig trobar. Martingales de pa sucat amb oli.
Ingenu de mi, l’altre dia passejava pel carrer i de cop vaig veure un rètol en un balcó d’un cinquè pis en un dels formosos edificis que han fet recentment a tocar de l’estació d’autobusos. El rètol en qüestió deia –no us ho creureu– “Es lloga”. De seguida vaig córrer a apuntar el telèfon de contacte com aquell il·lús que creu que per fi ha trobat la solució a un dels seus problemes. D’il·lusió també es viu, diuen, però sempre cal tocar de peus a terra. Quan finalment vaig aconseguir contactar amb la immobiliària, la noia que em va atendre, molt amable, això sí, em va posar de seguida a lloc: 2.900 euros mensuals. Fins aquí les notícies! Unes setmanes abans ja havia viscut un episodi similar, però en aquest cas vam arribar a veure el pis. Una sola habitació i 1.300 euros. Tampoc ens va semblar un preu raonable, tot i que ens ho vam pensar perquè feia patxoca.
Tot això en un escenari d’absència d’oferta –aquests dos casos són excepcions que confirmen la regla–  o en tot cas d’oferta que ens puguem permetre la majoria dels mortals. I el que és pitjor, sense esperances que la situació canviï per bé abans del 2027. De fet, més aviat temem que a partir d’aquest any les coses encara empitjorin, si és que poden empitjorar. Dels pisos a preu assequible ja no en parlem, perquè a aquestes alçades és evident que no han donat el resultat que s’esperava.
Per una qüestió que ara no ve al cas, recentment he tingut ocasió de flirtejar amb una part del mercat català. D’entrada, destacar que la nova llei vigent al país veí elimina el pagament del mes d’agència per part del llogater, una quantitat que mai es recupera. Lògicament, en tractar-se d’un servei que demana el propietari, el paga el propietari. Pur sentit comú que convindria aplicar també en aquest racó de Pirineu.
Dit això, vam fer una cerca més o menys ràpida per dues ciutats mitjanes de Catalunya, fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Davant la nostra sorpresa, ens vam trobar amb habitatges a preus que oscil·laven entre els 700 i els 850 euros, alguns dels quals nous o pràcticament nous de trinca i, en certs casos, fins i tot amb mobles inclosos de força bon veure, en un entorn en què també hi havia força demanda. A més, a punt d’entrar a viure, amb els subministraments en marxa només a manca del canvi de nom. En definitiva, uns pisos a uns preus que a Andorra no podem ni somiar, ni pel preu ni tan sols perquè estiguin en oferta. Enveja sana!
Em direu, cada lloc té unes circumstàncies diferents, i és cert, però quines circumstàncies, per molt diferents que siguin, justifiquen l’absència d’oferta a un preu que el salari medià pugui assumir, amb la impossibilitat de millorar la teva situació en un aspecte vital tan rellevant com l’habitatge? Si un país vol ser viable, cap ni una. Si els ciutadans no poden accedir a un habitatge digne, el país és fallit, per molt bons que siguin els números macroeconòmics i el que vulgueu. Sense pis decent i sense esperança de millora no hi ha vida digna.