“L’ànima, en recordar la bellesa, desplega les ales”.

La frase no és meva, forma part de Fedra, concretament, del moment en què Plató descriu el deliri amorós (eros) com un impuls teologal i cognitiu que porta l’ànima a remuntar-se al seu origen. Quan naixem perdem les ales i quasi tot record del món intel·ligible. Sols la idea de bellesa perviu en el món sensible i en contemplar-la, alguna cosa dins nostre es desperta, recorda i ens transforma, ens fa créixer les ales per transcendir.

En aquestes valls, plenes de cotxes, de soroll, ciment i brutícia costa molt trobar la bellesa. En aquest món tecnològic, relativista, avar i violent ni la podem ensumar. Res és ensenya a contemplar res més que el nostre melic, com un mirall dins un mirall guaitant infinitament la mateixa buidor. Xarxes socials, mitjans de comunicació, escoles, polítiques que repliquen i ens plantegen com a únic un model de món cada vegada més desconnectat de les seves arrels.

Allunyats dels temps més difícils de transitar, de la natura, de la calma, mai recuperarem les ales, de fet, a poc a poc estem perdent els ulls i les orelles. No veiem res més del que volem veure, no sentim res que no vulguem sentir. I tot és renou i brutor.

Amb aquesta idea al cap, quan la Fundació ONCA ens va fer la proposta de crear un espectacle utilitzant els paisatges sonors d’Andorra, els meus estimats companys de Fonorama i jo, tot d’una, vàrem entendre que l’obra havia de ser un acte de recuperació de la memòria. A través de l’escolta atenta dels sons i de la música podríem fer que les nostres ànimes recordessin una Andorra més bella, més tranquil·la, amb humans més justos i respectuosos els uns amb els altres i amb la natura. I qui sap si, al final d’aquest viatge, podríem sentir unes pessigolles a l’esquena provocades per unes ales petites, incipients, que anhelen desplegar-se.

El més interessant de crear una obra a tres bandes és veure com aquesta engoleix totes les nostres curolles per a configurar-se ella mateixa. En el cas de Paisatges de l’ànima, aquest és el nom de la criatura, les vivències de Kic Bartomeu i de Lluís Casahuga, els dos lligats a Andorra per sang i per la dèria conquistadora de rocs i cims ja trepitjats, contrasten amb la meva voluntat de mediterrani assolellat de recuperar l’enyorat horitzó. Però els tres hem entès que l’únic pur que ens queda és la roca i el cel. Això si aquell dia no hi ha cap cursa d’eixelebrats ni cap cobdiciós ple d’estultícia no hi munta un hotel per a rics.

Paisatges és una obra immersiva, subtil, pausada i, al final, cada músic quan l’interpreti afegirà la seva veu i, juntament amb les vostres vivències, completarem aquesta experiència que tindrà lloc el pròxim dia 27 de novembre a la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany.

Veniu i esteneu les ales.