La pesca amb palangre és un sistema tan eficaç com discret. No cal perseguir els peixos un a un, només cal calar una llarga línia plena d'hams i esperar. Amb el temps, quan arriba el moment, només cal hissar-la.
Diumenge, després de la victòria de la selecció espanyola al Mundial, els carrers d'Andorra es van omplir de gent celebrant el triomf al crit de "¡Campeones, campeones!". Entre aquella gent n'hi havia molta que es defineix com a profundament andorrana.
No és una crítica al fet de celebrar una victòria esportiva. Cadascú és lliure de sentir les simpaties que vulgui. Però l'escena convida a una reflexió: fins a quin punt les identitats emocionals són també el resultat de dècades d'influència cultural?
El palangre fa anys que és calat. Durant dècades, la televisió més consumida al Principat ha estat la de l'Estat espanyol. Telecinco ha liderat les audiències durant molts anys, si més no quan era al consell d'administració de la Sdadv i podia veure les audiències, així era. Els grans referents esportius, els programes d'entreteniment, la informació i l'imaginari col·lectiu arriben majoritàriament des d’Espanya. És ingenu pensar que tot això no té conseqüències.
En un reportatge d’ATV on demanaven als passavolants a qui recolzarien en la final del mundial, dues noies van dir que “animaremos a España porque estamos acá”. Sense comentaris.
El mateix passa amb la llengua. Fa molts anys que el castellà s'ha convertit, en molts àmbits, en la llengua vehicular de facto. Sovint és la llengua que persones de procedències molt diverses utilitzen entre elles, i també la que s'empra de manera automàtica en molts serveis d'atenció al públic, fins i tot dins de l'Administració.
Fa pocs dies en vaig viure un exemple. A la ITV, un servei públic al qual tots els ciutadans que tenim un vehicle hem d'acudir sense cap alternativa, tots els treballadors parlaven en castellà entre ells. Quan es van adreçar a mi també ho van fer en castellà. Els vaig demanar que, si us plau, m'atenguessin en català. La reacció va ser de sorpresa i incomoditat. En preguntar per què entre ells parlaven en castellà, la resposta va ser ben explícita: "És la llengua amb la qual ens sentim còmodes."
I aquí hi ha, probablement, el nucli del debat. Ningú no hauria de sentir-se incòmode parlant la llengua que vulgui en l'àmbit privat. Però quan aquesta comoditat acaba desplaçant la llengua oficial del país en serveis públics i en espais comuns, ja no parlem només d'una preferència individual. Parlem del model de cohesió que volem construir.
Estem perdent la identitat com a país. Abans aquest país integrava, crec que ara n’ha perdut la capacitat.
Potser el problema no és que diumenge hi hagués gent celebrant una victòria d'Espanya. El problema és que això és només la punta de l'iceberg. El veritable palangre fa molts anys que és a l'aigua, i potser encara no hem pres consciència de la quantitat d'hams que hi ha calats.
