Andorra té un bagatge mil·lenari, amb unes institucions antiquíssimes i un llegat jurídic molt peculiar: de fet és l’únic país del món que conserva íntegrament l’ius commune del qual també havien gaudit els nostres veïns catalans abans dels Decrets de Nova Planta de l’any 1716. Gaudíem també dels nostres manuals de poder, el Digest i el Politar, que havien regit durant segles el nostre sistema d’usos i costums, similar al que encara avui tenen els súbdits britànics.

Tanmateix, la nostra sobirania no va ser reconeguda internacionalment fins a l’entrada en vigor de la nostra Carta Magna, l’any 1993. El procés constitucional no va ser gens fàcil, a més l'omnipresent tutela dels governs espanyol i francès va ser ben present a les negociacions.

Sovint he llegit amb curiositat l’estupor que tenen alguns sectors de la política del nostre país davant el pronunciament d’Andorra sobre qüestions internacionals. Per exemple, el posicionament que vam tenir amb la qüestió d’Ucraïna, davant la flagrant invasió del seu territori per part de Rússia, contravenint aquesta el dret internacional. La carta de la secular neutralitat d’Andorra és ben clara, ja ho descriu el Manual Digest d’Antoni Fiter: cal fer-se l’andorrà entre Espanya i França, no posicionar-se mai en qüestions que contravinguin els nostres gegantins veïns. Fiter i Rossell, així com els nostres ancestres no van albirar mai més enllà.

Tanmateix, el fet de pertànyer com a membres de ple dret d’organismes internacionals com l’ONU, la Unesco o el Consell d’Europa, cal que sovint ens hem de mullar davant de certes situacions. Colpeix molt els fets ocorreguts a Palestina ens els darrers mesos. Un atac sanguinari, covard i assassí perpetrat per milícies de Hamàs en territori sobirà d’Israel va manllevar la vida de més de mil innocents. La resposta de l’actual govern israelià, composat per una amalgama ultraconservadora de partits, ha estat terrible, on han pagat molts justos per pecadors al desgraciat territori de Gaza.

Cal com a humans empàtics i demòcrates condemnar els dos fets. Ara bé, no se'ns n'ha d'anar la mà amb reaccions d’inútil solidaritat. El govern d’Israel no representa al poble israelià, societat que amb els seus defectes i virtuts viuen en un estat democràtic, on l’ortodòxia religiosa queda reclosa en barris, mentre envien a artistes transsexuals a Eurovisió. Si hi ha hagut un genocidi a Gaza, com tot sembla indicar, s’haurà d’investigar i jutjar als responsables amb totes les garanties democràtiques. N’estic segur que el poble d’Israel en serà el primer a exigir-ho: aconsello escoltar les declaracions del meu admirat Shlomo Ben-Ami, antic ministre d’afers exteriors israelià.

Reconèixer l’estat palestí em sembla un error majúscul: no podem elevar a la categoria d’estat un territori artificial, creat amb la colonització anglesa posterior a la Gran Guerra, després de segles d’ocupació otomana. Cisjordània i Gaza estan teòricament sota la mateixa bandera però són dos territoris molt diferents, el primer, tot i les dificultats, lluita per guanyar-se el respecte internacional, el segon fa molts anys que s’ha convertit en una dictadura teocràtica i fonamentalista regida amb mà de ferro per Hamàs. Us imagineu reconèixer un estat després d’un atroç atac terrorista i sanguinari? En quines mans deixaríem a la societat palestina, incapaç de revelar-se vers uns postulats religiosos fermament arrelats?

El problema d’Orient Mitjà és crònic, només es podrà fer el pas previ evolutiu d’aconseguir una vida en democràcia plena, quan siguin garantits els drets fonamentals de tothom. Reconèixer ara l’Estat palestí seria crear un Afganistan 3.0, on dones, homosexuals, ateus i lliurepensadors ho passarien encara més magre.

Andorra sap el que va costar el reconeixement de la nostra sobirania, hem de ser més reflexius a qui donem suport per assolir el dret d’autodeterminació.