Lluny de mi frivolitzar sobre una qüestió tan profunda, complexa i entremaliada, però en llevar-me i mentre esmorzava, dissabte al matí, vaig llegir i seguir la notícia que Andorra havia votat a Nacions Unides, com 141 altres Estats membres de l'ONU, la proposta de França i de l'Aràbia Saudita de reconèixer un Estat de Palestina al costat del d’Israel. Només ho han vetat deu Estats, entre els quals Israel, Argentina i els EUA, se n'han abstingut dotze, com Moldàvia i Nord Macedònia, i altres 25, com Mònaco, Libèria i Veneçuela, no han votat.
Així que un total de 142 Estats han manifestat suport al reconeixement internacional de l’Estat de Palestina davant de 47 més o menys reticents. I Andorra, aquesta vegada, ha estat valenta. I no és poca cosa. Els que em coneixen saben que el nostre Govern no és ni de lluny sant de la meva devoció, però reconec que aquesta decisió ha mostrat que a voltes pot ser ferm, decidit, agosarat. Sobretot si es recorda que fa tot just tres mesos al Consell General, gràcies als vots del partit del Govern, es va rebutjar la proposta de Concòrdia i del PS de reconèixer l’Estat palestí!
I sí, s’ha d’anar endavant, aquí i a fora. És hora d’avançar, de provar de passar pàgina i de no cercar més justificacions en errors garrafals del passat, com la promesa d’un mateix territori per part del Regne Unit a dos pobles diferents, el palestí amb Mc Mahon el 1915 i el d’Israel amb la Declaració el Balfour el 1917 o la Resolució 181 de l'ONU del 29 de novembre de 1947 que aprovà un pla de partició amb 56,47% del territori per a un Estat jueu, un 43,53% per a un Estat palestí i amb Jerusalem sota control internacional. És cert que l’horror de l’holocaust durant la Segona Guerra Mundial ha tetanitzat Occident mantenint infal·lible un sentiment prosionista durant dècades. Ni la declaració d’independència d’Israel el maig del 1948, ni les guerres israelo-àrabs dels anys 1950 i 1960, ni les intifades dels anys 1980 i 2000 han minvat el suport d’Occident envers l’Estat d’Israel, però sí que progressivament el sentiment d’empatia amb el destí i l’infortuni del poble palestí hi ha anat creixent entre la població civil. 
Que lluny queden els Acords d’Oslo del 13 de setembre del 1993, tot just fa 32 anys, signats entre Bill Clinton, a l'època president dels EUA, Yitzhak Rabin, primer ministre d’Israel, assassinat el 4 de novembre del 1995 durant la commemoració dels Acords d’Oslo,  i Yasser Arafat, líder de l’OAP, mort l’11 de novembre del 2004. Es reconeixien els uns als altres! Van ser temps d’esperança. Uns pocs somniaven que aquests dos pobles podrien conviure... només uns pocs. I és que d’aleshores ençà, han estat més de trenta anys de crueltats, de posicions extremes, d’odis i de menyspreu. Gradualment, els tentacles dels grups i dels partits extrems han ocupat l’espai. A Israel amb governs d'allò més intransigents, intolerants i bel·licistes i a Palestina amb organitzacions com Hamàs i faccions armades que només reconeixen i actuen amb la radicalitat, la por i l’odi. El que va passar fa poc menys de dos anys, el 7 d’octubre del 2023 amb l’atac de Hamàs a civils indefensos israelians que estaven de festa no té nom, ni cap mena de justificació, però el que està fent ara per ara l’exèrcit israelià a Gaza amb la complicitat de molts, tampoc. No es pot avançar si hom es queda estancat en el passat, i a vegades, per molt doloroses i profundes que siguin les ferides, és imprescindible recórrer a la pomada del temps, del diàleg i de l’escolta per alleugerir-les. Pel que és possible que una part de la població civil, homes, dones, infants tant palestins com israelians pensin que el camí cap a la pau passa per una convivència dels dos pobles.
Per això, em permeto reprendre el somni dels Acords d’Oslo del 1993, i mirar amb esperança la Declaració de Nova York que Andorra acaba de votar, i pensar que el reconeixement de l’Estat Palestí per països com França, el Canadà, Austràlia o Bèlgica que volen formalitzar els propers dies bastirà ponts de diàleg i de comprensió davant tot aquest panorama devastador que vivim.