A aquestes altures no cal recordar que la situació actual ha desmembrat qualsevol escenari imaginable. La percepció de la història com a factor abstracte i llunyà s’ha transformat radicalment en una realitat que ha canviat la societat i ha trencat el que pensàvem immutable. I és en aquest escenari de desencís i readaptació quan furguem en el passat per tal de buscar precedents i copsar com varen reaccionar els nostres avantpassats davant situacions adverses.
En diverses ocasions s’ha publicat que l’episodi més similar i equiparable seria el que es va produir l’any 1918, amb la mal anomenada grip espanyola, ja que sembla ser que el primer focus es va detectar el març del 1918 a Kansas (els Estats Units) a través d’uns soldats. Es pensa que va exportar-se a Europa a causa de l’enviament de soldats a França i seria a partir de l’agost quan el brot va fer-se més virulent. La mobilitat de la guerra va afavorir-ne la propagació, i actualment, la mobilitat ha estat també factor, però per la facilitat amb els mitjans de transport que té la ciutadania.
La grip va desenvolupar-se en la darrera fase de la guerra –setembre, octubre– i probablement va condicionar el seu final a favors dels aliats. Algunes fonts xifren en 50 milions les morts causades per la pandèmia. Com ara, va afectar totes les classes socials, així com a polítics o artistes. Malauradament, també com ara, els sectors més febles restaren més desprotegits. Hi ha similituds entre aquella grip i l’actual Covid-19, ja que varen requerir-se mesures de prevenció, necessitat de mascaretes, quarantena, perill amb les aglomeracions i necessitat de neteja.
En el cas d’Andorra, vaig reflectir en el meu treball de fi de màster sobre la repercussió de la Primera Guerra Mundial al Principat d’Andorra, alguns elements que varen afectar el país en relació amb la pandèmia. Atès que la transmissió de la malaltia a Espanya es produiria via França, les autoritats andorranes n’estaven al cas. En aquell context el Consell General, el setembre del 1918, va ser proactiu i va ordenar tancar la frontera francoandorrana prohibint el pas de persones i animals. El control fronterer amb vigilants es va fer al Pas de la Casa, al port d’Incles, al Serrat i al port d’Arinsal. Alguna font indica que es va tancar puntualment la frontera espanyola. També es va nomenar una junta de sanitat per a cada parròquia i algun Comú va demanar la intercessió de la patrona d’Andorra a través d’una missa cantada.
El tancament de fronteres es va fer amb rigor i va provocar que el veguer francès, Charles Romeu, malgrat no posar en evidència la causa, considerava que aquesta decisió no era competència del Consell General. En un moment delicat de les relacions amb el copríncep episcopal i davant un escenari internacional que redefinia el concepte de frontera, defensava que calia la ratificació per part dels coprínceps i, per la seva banda, reivindicava la figura del copríncep francès.
Doncs bé, cent anys després, en una Andorra totalment diferent des del vessant polític, social, demogràfic i econòmic, estem vivint una situació de crisi pandèmica amb una substancial diferència. Des del 14 de març del 1993, la sobirania traspassada al poble andorrà legitima les autoritats andorranes per tal d’actuar tal com ho estan fent, les quals poden ajudar-se de la intercessió dels coprínceps. No cal dir que la situació actual ens planteja nous reptes davant un futur incert que caldrà afrontar. 
D’aquesta manera, si la Carta Magna és l’eina que ens permet autogestionar-nos i, vista la situació, també podríem fer un exercici de memòria recent. Poc abans de la crisi es va decretar que el Dia de la Constitució no fos de tancament obligatori de comerços, perquè esqueia en dissabte i semblava que això faria trontollar l’economia del país. Vistes les circumstàncies que estem vivint, en un futur caldrà valorar la rellevància de solemnitzar el dia que es pressuposa ens ha fet avançar com a comunitat.