Pandèmies: morir i tornar a néixer

Un any des que em vaig contagiar de la Covid-19. Un any de dificultats, tant físiques com mentals.
Resulta que el que havia de ser un mes, s’ha allargat fins a l’any i continuem, aparentment ja ens trobem en la quarta onada, amb diverses variants del maleït virus. Soques més contagioses i mortals, i més restriccions, i més pors i més traumes.

I ara les vacunes, les quals a molts ens generen pors tot i ser conscients de la importància d’aquestes i de la responsabilitat tant individual com col·lectiva de la vacunació. Trombos que causen morts, efectes secundaris que, segons els especialistes, només tindrien una de cada no sé quantes persones vacunades. Bé, i si em toca a mi?

Tot això m’ha portat a interessar-me pel sistema immunitari del nostre cos, i de com ens pot afectar la nostra manera de menjar, de moure’ns i de pensar.

I doncs, per què no reforçar aquest sistema immunitari que ens és donat? Per què no viure de la manera que volem, d’acord amb els nostres principis i amb el que ens fa realment feliços?
D’aquesta desgràcia mundial, també en vull treure quelcom de bo. Per a mi, és moment de replantejar-me tota una vida de creences limitants i de mals hàbits.

La immunitat no només passa per una bona alimentació, exercici i el que tots sabem, el mental és tant o més important. En efecte, el nostre cervell produeix diverses substàncies que afecten el nostre cos. Les emocions i els pensaments provoquen la segregació d’aquestes substàncies, que evidentment afecten no només el nostre estat d’ànim, sinó també el funcionament de la part més física.

Això es fa molt evident, quan per exemple es produeix ansietat, el cos ho expressa, ja sigui per palpitacions, per dificultat respiratòria o bé per marejos, entre altres símptomes. De la mateixa manera actuen els pensaments negatius, l’estrès, la infelicitat, la manca de motivació, la rutina desoladora del dia a dia...

El nostre sistema immunitari se’n ressent, així com tota la nostra condició física.
I si deixo de banda aquelles creences limitants que m’han impedit avançar tantes vegades, que m’han tingut tancada en la meva caixa i sense cap possibilitat de poder expandir-la?

Aquelles que m’han fet creure que per ser feliç havia de tenir una casa pròpia i una feina fixa, la que fos. M’agradés o no, era així, una feina per sobreviure, per a una certa seguretat, una zona de confort dins la meva caixeta.

Aquelles que m’han fet creure que la vida és treballar per poder pagar, adquirir coses, de tot tipus i innecessàries, per omplir la meva vida, per omplir l’espai i no trobar-me amb mi mateixa, a soles.
Per no tenir aquella cita amb la persona que més hauria d’estimar. Aquelles que m’han dit que he d’omplir el meu estómac per sentir-me millor, per sentir-me “plena” en lloc d’alimentar-me conscientment.

Vull reprendre la meva vida en mà i viure d’acord amb aquests principis per a mi vitals, per no morir en vida, per fer el meu cos fort, per protegir-lo i estimar-lo, és l’únic que tinc i el que m’acompanyarà tota la meva vida. És un tòpic, ho he sentit moltíssimes vegades, que de les coses dolentes sempre en podem treure de bones.

Jo ara penso que la vida és un aprenentatge i tot va enfocat cap a avançar. D’una manera o una altra, el retrobament amb nosaltres mateixos és el primer pas per saber el que realment volem i el que és més important per a nosaltres.

Tinc una cita amb mi mateixa. I tu?