Havent passat la nit al ras, en un punt indeterminat del mapa, a mig camí entre l’aparcament on havíem deixat el cotxe i Cala Daurada, la nostra destinació, vam obrir els ulls amb els primers rajos del sol matinal i els brams de plaer dels unicorns. També va ajudar-hi força el brogit ensordidor d’un niu de serps de cascavell: van atansar-s’hi aprofitant que en Tamagotxi, el nostre soldat imperial japonès adoptiu, s’havia quedat clapat durant la guàrdia nocturna. Quina feinada vam tenir, per evitar que és fes l’harakiri allà al mig.
Un cop en marxa, transcorregut un parell d’hores, per fi vam topar amb un petit rètol que apuntava al desviament que calia agafar per endin-sar-se en l’arbreda que menava, cada vegada semblava més a prop, al final del periple. El boscam era tan frondós que d’entrada resultava complicat avançar, però sempre que fem escapades a la platja portem la motoserra de butxaca i aviat va quedar resolt. Sort, així mateix, del punyal de boina verda i del rifle de caçador, perquè sense ells ens hauria estat impossible desfer-nos de la tribu de mandrils salvatges fugits de Jumanji que va abalançar-se sobre nosaltres. Malauradament, anàvem tan mal calçats com de costum i les xancles brasileres no van resistir gaire l’embat dels camins pedregosos i abruptes. Acabaríem el trajecte amb els peus desprotegits, i tot i que al principi va tocar patir una mica, amb l’estona se’ns hi van adaptar bé, al terreny feréstec. Fins a tal punt que en ser de nou a casa vam plegar de la feina per fundar una companyia itinerant i exhibir-nos desfilant descalços per damunt de brases i claus de ferro –tanquem la funció cruspint-nos una bombeta o embeinant-nos coll avall una katana, en honor a en Tamagotxi–. Però bé, al que anem: després de perdre l’ull dret, i de punxar el flotador de cigne dels nens, ens plantàvem davant l’última barrera abans d’arribar a la caleta. Ho dic literalment: per aquell sender, al final del qual s’hi entreveien les arenes celestials, hi transitava tal quantitat de gent que l’ajuntament no va tenir una altra que instal·lar-hi un semàfor amb tanca per donar-hi pas alternatiu.
Un cop el llum verd va concedir-nos l’accés ens instal·làvem al mantell de sorra mentre abandonava la cala la colla de Hare Krixna amb què ens havíem creuat al pàrquing. Anaven cantant, fent un soroll de cal déu amb els platerets, i malgrat que van dir-nos alguna cosa era impossible entendre’ls: rere nostre va aparèixer un venedor ambulant de fruita fresca que anunciava el seus productes a crit pelat. Passats els anys, quan em desperto envoltat de foscor, en la soledat de la cambra, diria que encara el sento: “Meloneeee, he! Aaaananas, güatermelon, cooooconat!”