Pànic a Cala Daurada (II)

Vam pujar a un catamarà d’aquells amb vidres al casc per admirar –si tens nassos de veure’ls– la fauna i el fons marins  que parava a diferents cales de la costa. Tothom ens havia promès que la visita a Cala Daurada valia molt la pena. Però, un cop allà, l’accés per mar estava tallat per un eixam de patrullers dels guardacostes i tres vaixells de l’armada. A les proximitats de la cala havien trobat surant un cagarro descomunal que feia sospitar de la proximitat d’una nova espècie, d’un megalodon o d’un diumenger amb problemes digestius seriosos.
No vam tenir més remei que girar cua i atacar el nostre objectiu l’endemà, a peu. A la recepció de l’hotel on estàvem allotjats van assegurar-nos que la passejada des de l’aparcament, a través del bosc, fins a les aigües turqueses i paradisíaques de la caleta no deixava ningú indiferent. Primer, és clar, va tocar-nos deixar el cotxe a una esplanada de terra tan fina que només accedir-hi vam provocar una nuvolada de pols de la qual vam dubtar si sortiríem mai més. Durant els instants que vam trigar a creuar-la el temps donava la sensació d’haver-se aturat i, entre d’altres, per les finestretes vam veure desfilar un escamot de militars japonesos amb uniformes de la Segona Guerra Mundial i una colla de Hare Krixna. Se’ns va escolar dins l’habitacle un soldat jovenet (no devia arribar als divuit; se’ns va presentar com a Tamagotxi) i va fer-nos tanta peneta que vam adoptar-lo. Tornats a casa, vulguis que no al principi ens va causar algun mal de cap (fins que va adaptar-s’hi es passava les hores senceres apostat a la balconada disparant les veïnes mentre renegava en la seva llengua, però ara ja està). Quan vam poder fugir d’aquell atzucac, de poc que no ens encastem contra una olivera al costat de la qual vam estacionar, no pas per l’ombra, pobra: semblava l’arbre del penjat i era evident que havia conegut millors èpoques. Després d’haver descarregat l’artilleria (nevereta blanc-i-blava, flotadors, bossa de tovalloles, ulleres i aletes de submarinisme, para-sol i llibret de Sudokus) vam enfilar una carretera d’asfalt sense fi. Al llarg del trajecte en algun moment inclús van assaltar-nos visions d’oasis.
En realitat no teníem ni idea de cap a on tirar. No trobàvem ni un trist rètol que ho indiqués, i vam optar pel que acostuma a fer-se en aquestes situacions: seguir els de davant, que eren uns empanats que ens van fer perdre a tots. Caminant pel mig d’un no-res gairebé postnuclear va caure’ns la nit a sobre i no va quedar-nos una altra que acampar, fer una foguera i esperar a la llum del dia per prosseguir amb el nostre periple. Vam dormir com bebès: sabíem que el nostre Tamagotxi protegia el campament.