En aquell moment del migdia, d’acord amb l’horari que no és el natural per cert, en què l’ombra tot just s’insinua, quan arriba la calorada de cada any de la segona meitat de maig, abans del xàfec tardorenc habitual, un servidor caminava per una vorera diguem-ne qualsevol en un carrer indiferent quan vaig sentir una veu que em feia “ugh!”. Em vaig aturar perquè em creia que a part de mi no hi havia ningú més que passegés sota aquell sol de plom. Vaig mirar al meu voltant i fins que no em vaig fixar en l’altra voravia no vaig veure qui m’havia xitat. Era un respectat treballador comunal de la neteja de la via pública que em mirava de fit a fit i que em retreia el que acabava de fer. El meu astorament va ser considerable i no sé si per la insolació vaig trigar uns segons a adonar-me del que havia passat, del que havia fet i que era la causa d’una amonestació pública del tot merescuda. Em trobava palplantat a un pam d’una paperera i descobria amb vergonya que unes passes enrere havia deixat caure el paper que embolicava l’entrepà del dinar distretament al terra, en un exemple d’absència de consciència cívica. Em vaig excusar amb un gest vague de braços i celles, això sí ben coordinat, vaig recular i vaig recollir el que havia deixat caure i tornant endavant ho vaig dipositar amb encert dins la boca de la paperera mentre continuava el meu camí clavant queixalada a l’entrepà que ja començava a marcir-se per la calor abrusadora. Des d’aquell dia em fixo molt en les papereres, aquelles companyes fidels, discretes i sempre a segona fila que esperen que demostrem el civisme que tant agrada exigir a les autoritats. No sé, estimat lector, si ets conscient que tot i que els agents de trànsit comunals han pogut coordinar els uniformes i sembla que aviat altres aspectes de la feina, el disseny d’aquests receptacles d’ús públic no té cap mena d’ordre ni concert. Només hi ha un aspecte concret que les unifica. Totes disposen d’una bossa d’escombraries. Ja sé que els meus col·legues de columna i de pàgines d’opinió, si m’és permès l’atreviment, exposen en cada text aspectes molt més crucials de la vida en comú d’aquestes valls. En no ser periodista ni polemista, el meu horitzó d’expectatives temàtiques és molt més limitadet. Miro, escolto, comparo i no ho comparteixo. No puc entendre per què l’autoritat legisla per fer-me pagar per unes bosses de plàstic als comerços varis quan ignoro quantes bosses es malbaraten en cada paperera pública diàriament sense que això representi un sobrecost, és a dir, un impost. Al Pirineu, per molt asfalt que hi hagi, cotxes i botigues, no s’és urbà; per tant, el disseny de tots els elements públics hauria de ser de muntanya i no imitació de capital europea. Quan plou, perquè aquí plou, les papereres s’omplen d’aigua i la brossa hi neda i quan fa vent les bosses semblen veles d’una nau a la drassana. No tinc passió per fer campanya, però per mi és un problema que penso resoldre. Quan oblidi el sac de tela per anar a comprar passaré per una paperera i m’enduré una bossa. Impost per impost. No és cívic, ho sé. Tampoc sembla que importi gaire.
