Papers eteris

Des de la distància ja es veu l’incendi virtual a l’aparador de Taranmana, la singular galeria que complau els sentits i la ment, dirigida per l’experta Aminda Saludes. De prop, les flames simbòliques tapen la boscúria. I a l’interior de la sala els colors ignis donen pas a la vegetació que rebrota, un laberint de quadres despullats, suspesos al centre o penjats a les parets, horitzons boirosos i forest renascuda damunt cendres gri-ses en virtut del negre i del blanc de les superfícies tintades i sense tintar. Enmig floten el temps i conceptes difusos, complementaris com ara la connexió íntima de clarors enlluernadores amb penombres creades a còpia de repeticions rituals de minu-ciosos gestos, traços finíssims projectats a consciència o bé taques grosses que l’atzar necessari ha generat. És la sèrie de Joan Xandri titulada Pervivència, una altra mostra de la magnífica conjunció d’experiència acumulada, talent i profunditat intel·lectual que l’artista realitza a cada nova entrega de material sensible, bellesa enllà.

Ens hi endinsem. La terra, fluent en el correlat plàstic, s’ha solidificat al sotabosc, la base també exposada que durant el procés creatiu va rebre els sediments de la concen-tració pictòrica de buit i ple. En les accions que van provocar aquell cúmul, el mínim i el màxim anaven equilibrant l’expressió de caos aparent i ordre subjacent. Per això arribem a la conclusió que el camí de recerca estètica cal fer-lo ocupant espais ignots, enigmàtics, metamòrfics igual que el reflex d’un dels cinc haikus d’Agustí Bartra representats a l’exhibició: “Amb mà distreta, en passar, he tocat l’arbre. Ara em contesta”.

Sempre equidistant de la figuració i de l’abstracció, Joan Xandri pinta metàfores i s’identifica de manera intuïtiva i clarivident amb aspectes de la natura que l’impressionen. La resposta visceral de l’autor es basa més en l’emotivitat que en la comprensió racional. I la simbiosi del conjunt de la instal·lació estimula la mirada de l’observador, ja que en la seva complexitat els contrastos estan oberts a interpretacions molt diverses (afortunadament, revestiments silenciosos velen la intenció simbòlica) i les peces no són mers objectes ornamentals.

Aquesta col·lecció continua el compendi dialèctic que la precedeix, Alternatura (2019), és conseqüència í evolució sobretot de les espurnes que s’hi encenien. Allà i aquí la sublimitat s’atansa a l’abisme existencial a través de fragments de paisatge contundents, i la transcendència es fa immanent a partir de la sublimació d’elements invocats i evocats, circumscrits a un àmbit contemplatiu. Ho certifiquem quan sortim a la nit i veiem fugaçment la crema que perdura, notem el fred de l’aire viatger, olorem el fum de la proximitat i ens sabem fràgils transformacions de foc i aigua, papers eteris que voleien i, de tant en tant, esdevenen suports i parts d’obres d’art, acullen imatges, les abracen.