La idea que al mig del desert sorgeixi una taca verda, un refugi de vida enmig del no-res, és antiga. Els oasis són la manifestació material inspiradora que enmig del buit aparegui la fresca familiaritat de l’aigua i de la vegetació. Ja no són pròpiament destí de caravanes comercials, però encara els oasis romanen fruit de la insistència de les seves fonts, i encara reben visites, tot i que siguin excursions turístiques a la recerca de l’espectacularitat del paratge orientalitzant. Ja no s’hi va en camell, sinó en un totterreny de vidres fumats. La idea, però, persisteix.
A la Bíblia, el paradís és el lloc de naixement de l’ésser humà. El pecat original va comportar l’expulsió a la tòrrida i hostil terra nua: els humans s’abillaren i la terra es despullà. És una metàfora, és clar. Quan trepitgem la gespa sota el sol estiuenc recordem, potser, aquell origen. Perquè la creació a imatge i semblança que els humans hem tingut l’encert de concebre ens apropa a aquell grau zero de la felicitat. Els jardins són els simulacres amb entitat pròpia d’aquesta idea, la que del no-res sorgeix un lloc que ens és propi. D’obres sobre jardins n’he escrit en alguna ocasió. Però el que m’ha interessat darrerament és el jardí en acte, i els que pugui tenir més a prop. No és fàcil, vivint on vivim, disposar de jardins a l'abast, i parlo de jardins accessibles al mer transeünt, a qui és pura presència deambulatòria i que no disposa d’una parcel·la suficient per fer bo allò de la caseta i l’hortet. Els jardins públics són aquell carrer que no és carrer, aquell oasi on abeurar-se i espolsar-se, a priori, les incomoditats que la indústria i els serveis insisteixen a incrementar.
Els jardins públics de les nostres contrades són pocs però necessaris. Hom argumentarà que la muntanya ens salva, però la muntanya no és un jardí, no pot ser-ho, perquè perdria la seva qualitat indomesticada. Tampoc són un jardí les places diàfanes amanides amb jardineres de formigó que contenen però no esdevenen. Un jardí públic té les seves pròpies lleis. El d’Areny-Plandolit és el més venerable i més exacte en definir les potències que et rescaten de l’urbs, extractors al marge. El Parc Central és el més gran, cert, i s’aproxima a la idea moderna de jardí públic disponible a les ciutats estrangeres. També faria bona la distància entre natura i escultura, paisatgísticament parlant. El Parc de la Mola és un palimpsest, però cal recordar que la virtut d’aquest és l’aigua, i que sense aigua el quasi-jardí no és sinó una plaça més, però no un indret de contemplació i refugi. Perquè està succeint. Per motius diversos, els jardins públics fracassen en el seu objectiu. No hi ha paradís. Sentim les olors i la remor de la restauració que els envolta, oïm la música de les terrasses que volen atreure qualsevol mosca de l’oci-negoci, i deixem de sentir l’alegre xipollejar de l’aigua en moviment. I això ja no depèn dels grans plans, sinó de la comprensió dels detalls i de l’amor a allò que som, més enllà del tenir.
