Hi ha dos poemaris molt evocadors de dues autores properes generacionalment, l’una en castellà i l’altra en català, dos poemaris que ressonen i reverberen en freqüències similars, dos poemaris que empren tot sovint la segona persona quan es dirigeixen al lector/a i que també desdoblen la seva veu poètica en la consciència d’un altre per aconseguir ser l’altre i que, nosaltres lectors/res, siguem la veu poètica. És a dir, que els jocs que plantegen aquestes obres estan relacionats amb posar-se en la pell de l’altre i contemplar-se, i aquí cadascú extreu les seves pròpies conclusions o, si més no, gaudeix del desafiament i del llenguatge. D’una banda el Poesía masculina, de Luna Miguel, del 2021; de l’altra banda, Tan bonica i tirana, de Blanca Llum Vidal, del 2025. 
Poesía masculina cultiva el vers lliure i un estil habitual en Luna Miguel, fet d’impressions fruit de situacions si es vol quotidianes però que de manera soterrada contenen una tensió èpica que condensa un món. En aquesta ocasió, pren forma la poesia de la intimitat de la pròpia autora que es transforma en la veu del company, de la parella, de l’home. Una veu i un punt de vista que se situa en episodis habituals i que parla i enraona en un marasme de dubtes i bascula donant cos als seus desigs i a les seves pors. Poesía masculina té alguna cosa d’experimentar amb la pròpia vida i de crear un joc de miralls per comprendre quelcom que per la seva natura és fugisser i esquiu. 
Tan bonica i tirana és prosa poètica, també cultivada en altres ocasions per Blanca Llum Vidal, i que s’abalança sobre el món perquè els seus poemes tenen una vocació ben bé enciclopèdica, de tractar tot allò que és nervadura del subjecte poètic, que denuncia i confronta un altre que és en ocasions la realitat mateixa i en ocasions un ens confabulador que prova de domesticar la veu poètica, que es rebel·la una i altra vegada fins que el desig pren formes tiranes en la seva carrera desbocada. Alhora, però, el desig no és la dimensió totalitzadora i hi ha una saviesa que modelitza en la natura i en el fet d’escriure la seva sobirania i a través d’aquesta l’esperança d’ésser purament que és, crec, l’anhel que hi ha darrere d’aquest abalançar-se sobre el món i d’aquesta confrontació emmirallada que hi ha sobre la presència constant d’un altre i que es respira en tots els poemes. 
Tots dos poemaris quedarien així units sota aquesta voluntat del subjecte poètic d’ésser, d’existir sota les pròpies regles, de subvertir les tendències heterònomes i, per tant, esdevenir autònom, sobirà en l’acte d’estimar, afermat en les seves exploracions i viu després del desastre. Una veu que, al final del poema Absurd, de Blanca Llum Vidal, sona així: "Que hi posis cometes o que hi posis dos punts i que obris la porta perquè vingui el llenguatge a construir una barraca dins un cor enrunat".